Auschwitz blinda la seva supervivència

El lloc més cruel de la terra rep més d'un milió de visites a l'any. Gairebé tantes com les persones que hi van morir. Al mig d'una plana polonesa, a 70 quilòmetres de Cracòvia, el Tercer Reich va desenvolupar sobre unes antigues dependències militars d'Oswiecim — que van passar a anomenar Auschwitz— una sofisticada indústria de la mort, tan eficaç com macabra. L'antic camp d'extermini, que celebrarà els 70 anys del seu alliberament el 27 de gener, ha estat al límit de la desaparició com a espai de memòria a causa de les estretors econòmiques per garantir la conservació dels 155 edificis, 300 ruïnes (entre les quals s'inclouen els dos forns i cambres de gas de Birkenau, que van fer volar els nazis) i milers d'objectes personals que en si mateixos condensen el terror: minúscules sabates infantils, pròtesis de mutilats, muntanyes d'ulleres rodones, tones de cabells, la maleta de Klara Golosein, la de Georg Weiss, la d'Else Meier, cartes de víctimes, anotacions de botxins… “Abans de la creació del Fons Perpetu, la situació era crítica. Actualment, gràcies a la comprensió general de com n'és d'important preservar l'autenticitat per a les generacions futures, comencem a veure la proverbial llum al final del túnel”, exposa Piotr M. A. Cywinski, director del Museu d'Auschwitz-Birkenau.

La conservació d'un complex que ocupa 200 hectàrees —els nazis van construir-hi tres camps, encara que el museu actual només inclou visites a l'I i II (Birkenau)— requereix una injecció financera que essencialment ha recaigut sobre Polònia, forçada per raons geogràfiques malgrat la seva nul·la responsabilitat política en el genocidi. Poc receptiva a les crides del Govern polonès (“Cada nació té el deure inalienable de protegir aquests llocs”, subratllava el ministre de Cultura i Patrimoni), la contribució internacional va resultar fins al 2009 anecdòtica (entre l'1% i el 3% d'un pressupost anual de vuit milions d'euros). Aquest any, els responsables del museu, obert el 1947 i d'accés gratuït (es cobra pel servei de guia), van llançar un dur avís: haurien de tancar Auschwitz al cap de poc temps per la falta de mitjans per preservar-ne els barracons, tanques, oficines i altres restes materials.

Fins al 2009, gairebé tot el finançament del museu requeia sobre Polònia

Esperonat per la por que la desaparició dels últims testimonis es traduís en la mort de la memòria del que va passar, Wladyslaw Bartoszewski, presoner 4427 entre el setembre del 1940 i l'abril del 1941 i responsable del Consell Internacional d'Auschwitz, va promoure la constitució d'una fundació internacional, que hauria de reunir 120 milions d'euros per constituir un capital (l'anomenat Fons Perpetu) que permetés finançar amb els seus interessos anuals les necessàries labors de restauració i manteniment. En les seves intervencions Bartoszewski exposava la seva preocupació: “El moment en què no quedin més testimonis s'acosta inexorablement. Entre nosaltres es manté la convicció que quan la gent se n'hagi anat cridaran les pedres. Va unit a la naturalesa humana perquè quan no en queda cap empremta tangible els esdeveniments del passat cauen en l'oblit”.

Des que la fundació es va constituir al gener del 2009 s'hi han sumat 31 països, amb unes aportacions econòmiques que arriben fins als 102 milions d'euros, no gaire lluny de la meta (120 milions). Per raons òbvies, Alemanya va ser el país més generós i diligent en rebre la petició del llavors primer ministre polonès, Donald Tusk: ha donat la meitat del que es necessitava (60 milions d'euros). Més tard s'hi han sumat nombrosos països de diferents continents, grandàries i poder econòmic per donar suport a la supervivència d'Auschwitz. També algunes ciutats, com París (310.000 euros), i contribuents particulars. Espanya, malgrat els contactes mantinguts amb la fundació, n'ha quedat al marge. Quan una delegació va visitar Madrid al setembre del 2010 per explicar el projecte, el Govern espanyol s'hi va mostrar receptiu i es va comprometre a prendre una decisió a finals d'aquell any. “Des de llavors no han fet cap concreció financera”, segons consta en la memòria anual de l'organisme polonès. Fonts diplomàtiques espanyoles asseguren que la naturalesa de la fundació dificulta l'encaix jurídic per atorgar-li una ajuda econòmica i que les fórmules alternatives ofertes van ser rebutjades. La Unió Europea com a tal ha salvat els seus esculls jurídics aportant 4 milions d'euros per als projectes de conservació que executa el Museu d'Auschwitz pel seu compte.

Per preservar el lloc, Alemanya ha aportat 60 milions d'euros

La veritat és que, cinc anys després de la creació de la fundació, Espanya és un dels pocs països grans de la Unió Europea que no ha contribuït al Fons Perpetu (l'altra excepció cridanera és Itàlia, pàtria de Primo Levi, autor d'una de les cròniques més esgarrifoses sobre Auschwitz a Si això és un home). “No sóc jo qui ha de jutjar. Molts grups de joves vénen des d'Espanya per conèixer aquest lloc, per la qual cosa sembla que les institucions governamentals haurien de ser conscients del paper que té aquesta experiència en el procés de maduració dels joves perquè siguin ciutadans conscienciats. Espanya es va mantenir en bona part fora de l'abast d'aquesta història, però el Fons ha estat construït, entre d'altres, també gràcies a les contribucions del Canadà, Austràlia, Suècia o Suïssa”, sosté Piotr M. A. Cywinski, que a més de director del museu és president executiu de la fundació.

El 2013 van visitar Auschwitz 52.800 espanyols, la setena nacionalitat més interessada a recórrer el tètric memorial després de polonesos, britànics, nord-americans, italians, alemanys i israelians. Per davant fins i tot de França, un país que va tenir una relació més directa amb la Xoà i que ha donat cinc milions d'euros al Fons Perpetu. Si s'observa l'evolució en els últims cinc anys, l'interès espanyol és creixent des del 2009, en què hi van acudir 26.700 persones.

Amb prou feines van morir espanyols a Auschwitz, encara que la xifra definitiva és confusa per alguns equívocs sobre deportats des de França. En qualsevol cas, no té res a veure amb el que va passar als camps de Mauthausen i Gusen, per on van passar 7.000 exiliats republicans, dels quals van sobreviure 2.000. Als Arxius Nacionals dels Estats Units es custodia un clarificador discurs del 27 de juny del 1941 d'August Eigruber, governador de l'Alt Danubi: ·Quan vam ocupar França l'any passat, el senyor Pétain ens va donar aquests 6.000 espanyols rojos i va declarar ‘No els necessito, no els vull’. Vam oferir aquests 6.000 espanyols al cap de l'estat, Franco, el cabdill espanyol. Ho va refusar i va declarar que mai admetria aquests espanyols rojos que havien lluitat per una Espanya soviètica. Llavors vam oferir els 6.000 espanyols rojos a Stalin i a la Rússia soviètica (…) i el senyor Stalin amb el seu Komintern no els va acceptar. Ara són a Mathausen aquests 6.000 combatents rojos, treballadors (…); s'hi quedaran per sempre”.