Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La pell que habitem

El nacionalisme català està deixant de ser nacionalisme per ser només català

Fins diumenge, pensar en el 9-N era rescatar velles imatges del cinema mental. Vaig clissar la coincidència amb l’alliberament ciutadà del Mur de Berlín fa un quart de segle i pel juliol ho vaig escriure aquí. Em sorprenia que no es destaqués la sincronia de dates i quina n’era la raó. Així hem continuat. Pel que sembla la traca mediàtica ha cregut que fer coincidir els dos 9N seria inconvenient (de mal gust?) i que, impossible d’obviar, més valia isolar el record de la gesta popular alemanya. Diumenge, amb la mateixa calma berlinesa del 89, un munt de catalans anàvem a votar.

Com que ningú ha dit ni fava oficial de la coincidència, no sabem res de qui, com i perquè va ser escollida la data en la reunió que va consensuar la pregunta i la data de la consulta o el que sigui que hàgim fet. M’agradaria saber-ho, la veritat. Una excel·lent lectora, la senyora a_maria_b, va recollir el guant del meu article de juliol i el va comentar a l’edició digital així:

“Algun dia, sra Ibarz, gràcies a la indiscreció d’alguna crònica, sabrem si la data escollida ho va ser per conveniència del calendari o pel seu valor simbòlic i commemoratiu, de la mateixa manera que el temps ens dirà si els murs que ara es volen enderrocar són una oportunitat de poder eradicar, ni que sigui només una mica, la vella política i els vells polítics. I si, malgrat tot, l’oportunitat dóna pas a la decepció d’una vella política de vells polítics, podrem pensar que l’esforç valia la pena perquè el món és una mica millor sense opressius murs, tal com els pobles i les persones viuen una mica millor quan lliurement poden decidir el seu futur encara que sigui per equivocar-se i aprendre dels seus errors i de la complexitat del món.”

La setmana passada, vinga els mitjans a parlar del Mur. Em van fugir les ganes d’enfocar el 9-N local així, però va arribar el diumenge i esdevingué. Vaig recordar llavors també uns altres alemanys molt més vells que els berlinesos del 89. Recordava els Dadà, artistes de fa cent anys que volien creuar art i vida, que es van negar a anar a les trinxeres i es van constituir en grup provocador antiguerra en el Cabaret Voltaire de Zurich, on acudien els desertors. Els vaig recordar perquè tinc la convicció que Emmy Jennings i Hugo Ball, la parella a qui allò ho deu tot, estarien francament interessats en les nostres performances desertores: la Via Catalana i la V dels dos últims 11-S, la densa i nodrida expressió de desobediència civil d’aquest 9-N.

Performance: “donar forma” en escena, amb el propi cos, en un espai públic. Homes i dones, joves, nens i grans descobrint el gust per les performances dadà. Per manifestar-se al carrer seguint una disciplina que riu-te’n de les de Yoko Ono i Marina Abramovic. Elles poden estar-se vuit hores seguides sense moure un múscul, i els catalans poden agafar-se de la mà i formar una cadena per tot el país i si ha calgut desplaçar-se on hi havia perill de forat a la cadena, allà havien anat. Poden vestir-se disciplinadament de groc o de roig i disciplinadament formar una bandera (!) que al seu torn forma una V pels carrers de Barcelona. Poden fer cua una hora o més per votar una cosa que no és una consulta ni un referèndum ni és legal però tampoc il·legal, un embolic, vaja, i ho fan a dojo, profusament.

Desconcertant. D’això acusaven els Dadà, d’absurds i desconcertants. Avui resulta que són els artistes polítics més incisius de la modernitat, deixant als futuristes italians el marxamo de l’ardor bèl·lic. Els Dadà van ser pacifistes incitadors. Mentre que els nostres artistes plàstics no semblen saber encara què fer amb el que està succeint, amb la pell que habitem ara, imagino Hugo Ball i Emmy Jennings fent que sí on sigui que paren (al cel, sens dubte, que ell es va convertir amb els anys al cristianisme), celebrant que el Cabaret Voltaire no va ser inútil. Les performances han evolucionat molt i aquestes d’aquí tenen un caràcter fi, en absolut arcaic, que de ben segur els complau.

¿Performances dadà i prou? Bo, una performance com déu mana sempre és alguna cosa més. I ja que l’art, digué un dia Kafka, “és un rellotge que s’avança, de vegades”, és plausible interpretar que (els que no participen no deixen de ser catalans però per descomptat que d’altres catalans parlen per ells, o sigui que val més que no us hi estigueu al marge i us sumeu a les performances a partir d’ara per dir el que hàgiu de dir) les performances han convertit els catalans en artistes polítics visionaris.

Dit d’una altra manera, l’escriptor Jordi Bonells, que ho viu a França, s’ho explica així: “els dos milions de manifestants/votants no són catalanistes, sinó ‘catalans’. El nacionalisme català”, rumia, “està deixant de ser nacionalista per ser simplement català, és la dinàmica que condueix el procés que estem vivint”. Interessant.

Imatges noves. També té valor la cosa respecte de l’egoista recorregut del que una vegada fou l’europeisme. Però això es un altre afer, per un altre dia.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS