Alfred Bosch i l’existència del no

Sento el portaveu d'ERC al Congrés, Alfred Bosch, que diu, amb aire condescendent, que li encantaria veure Alicia Sánchez-Camacho, Albert Rivera i la resta dels catalans partidaris ni més ni menys que del no votant el 9-N, perquè en aquesta convocatòria “el no també existeix”. Suposo que el no, sigui qui sigui, sabrà agrair al senyor Bosch la seva magnanimitat. Però també sospito que ni Sánchez-Camacho, ni Rivera ni ningú que comparteixi amb ell valors tan positius com la defensa de l'ordre constitucional, que garanteix els nostres drets i llibertats com a ciutadans, o la il·lusió orteguiana per Espanya com a projecte suggestiu de vida en comú, se sentirà interpel·lat per aquesta esotèrica constatació de l'existència del no.

Més enllà de concretar on és el bé, el sí, i on és el mal, el no, en aquesta miniaturització, maniquea i d'autoconsum, de la realitat catalana, les paraules de Bosch només serveixen per constatar, una vegada més, que el leitmotiv del procés en curs a Catalunya mai pot ser la democràcia, sinó únicament la independència. Si no visquéssim en democràcia, tindria sentit la insistència dels independentistes a vincular la paraula democràcia amb els termes procés o transició –tots dos significants de l'acció de passar d'una manera de ser o estar a una altra de diferent–. Però Catalunya, juntament amb la resta d'Espanya, va iniciar el procés o la transició cap a la democràcia després de la mort del dictador Franco el 1975, procés que va culminar amb l'aprovació en referèndum de la Constitució del desembre del 1978. Ara es pot o, més ben dit, cal parlar de reforma o de regeneració democràtica, però en cap cas de procés o de transició cap a la democràcia, perquè aquesta feina ja es va fer i el balanç general, per cert, només pot ser positiu.

Si els catalans no votéssim habitualment en eleccions locals, autonòmiques, generals i fins i tot europees, si no poguéssim expressar periòdicament les nostres preferències polítiques sobre temes diversos relatius als diversos àmbits de govern en què s'estructura el nostre poder públic, l'oferiment de Bosch seria digne d'agrair, ja que ens permetria expressar la nostra voluntat encara que només fos una vegada i sobre un únic assumpte. Afortunadament, no és el cas. Lluny d'ampliar la nostra capacitat de decisió, un referèndum encobert com el del 9-N tendiria –si fos legal– a limitar-la, per la seva naturalesa excloent i de suma zero, per no dir que nega obertament la sobirania del poble espanyol, peça clau del nostre règim constitucional.

Així doncs, les paraules de Bosch no procedeixen. El mateix passaria, per exemple, si algun dia guanyés unes eleccions generals un partit –o partits– que portés al programa electoral la celebració d'un referèndum per eliminar les autonomies. Seguint l'exemple del 9-N, les preguntes podrien ser les següents: “Vol que Espanya sigui un Estat unitari centralitzat? Sí o no”. I en cas afirmatiu: “Vol que aquest Estat sigui concentrat? Sí o no”. Per més que hagués desembocat en unes eleccions, una proposta semblant suposaria una miniaturització indiscutible, maniquea i d'autoconsum, de la realitat espanyola, motiu pel qual no seria lògic que els qui la defensessin s'autoerigissin en guardians de la democràcia titllant d'antidemocràtics els qui s'hi oposessin i al mateix temps animant-los a participar-hi. A més, aquest gran despropòsit seria susceptible de ser recorregut davant el Tribunal Constitucional per qualsevol Parlament o Govern autonòmic, en la mesura en què les preguntes plantejades afectarien de ple una altra pedra angular del nostre règim constitucional, el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que integren Espanya, que reconeix l'article 2 de la Constitució.

Deia Churchill que “la democràcia és la pitjor forma de govern, exceptuant totes les que s'han provat fins ara”. Malgrat la seva prevenció, no hi ha dubte que Churchill era un demòcrata; no obstant això, era conscient que la democràcia, mal entesa, pot arribar a actuar contra els valors liberals de llibertat i igualtat. Dos dels principals teòrics del liberalisme del segle XIX, Alexis de Tocqueville i John Stuart Mill, van coincidir –sense perjudici de les seves ulteriors diferències– a apuntar els riscos que la democràcia reporta en tirania de la majoria. Tots dos convenen que la millor manera de combatre aquests riscos és mitjançant la introducció de salvaguardes legals i constitucionals que contrapesin el poder de la majoria governant, en pro dels drets individuals que constitueixen el fonament mateix de tot sistema democràtic i liberal.

Les paraules de Bosch representen la sublimació de la facilitat amb què els independentistes intenten monopolitzar la democràcia instrumentalitzant-la fins a buidar-la de contingut i deslligant-la, d'una banda, de la seva ineludible relació amb el principi de legalitat i, de l'altra, del seu necessari compromís amb els drets individuals i de les minories. Acceptar la seva proposta implicaria consentir la ruptura unilateral de les regles de joc democràtiques, per la qual cosa els ciutadans catalans, com els de la resta d'Espanya, tenim dret a exigir del Govern central, així com de tots els partits compromesos amb la Constitució, la màxima fermesa en la defensa de l'Estat de dret. El respecte a la llei és el mínim comú denominador que garanteix que la nostra convivència es desenvolupi en el marc de llibertat i seguretat jurídica que legítimament cal esperar de les nostres institucions democràtiques. Ara bé, com recordava fa uns dies al Congrés el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, el respecte a la llei “és una condició necessària, però no suficient”. “Espanyols! A les coses, a les coses!”, que diria Ortega.