Solé Tura i el dret a decidir

Jordi Solé Tura va ser àmpliament conegut per la seva condició de polític durant els anys de la Transició. Llavors va tenir un paper de primera fila com a diputat comunista i, molt especialment, com a ponent constitucional, va ser un dels set pares de la Constitució. Però Solé tenia ja una llarga història al darrere com a actiu lluitador per la democràcia, com a universitari i com a intel·lectual. Un bagatge gens comú entre els polítics d'avui.

En un dels seus últims llibres (Nacionalidades y nacionalismo en España. Autonomías, federalismo y autodeterminación, Alianza, Madrid, 1985) dedica un capítol a estudiar el contingut de l'anomenat dret d'autodeterminació, avui tan de moda sota el nom de dret a decidir. En realitat, llegit avui, gairebé 30 anys després de la seva publicació, tot el llibre, i no només aquest capítol, té un gran interès, no ha envellit amb el temps, potser al contrari: la perspectiva actual ens permet valorar millor molts dels seus enfocaments i judicis, alguns de premonitoris.

La reflexió de Solé sobre el dret d'autodeterminació està provocada per una anècdota parlamentària. A la Comissió Constitucional del Congrés, durant el procés de redacció de la Constitució, el diputat Letamendía, llavors d'Euskadiko Ezquerra, va proposar una esmena per introduir el dret d'autodeterminació. La proposta, com era d'esperar, va ser rebutjada amb el vot en contra de tots els diputats assistents, a excepció de Marcos Vizcaya, representant del PNB, que es va abstenir. Però el que va sorprendre Solé —que per descomptat va votar en contra— va ser que Miquel Roca Junyent i Rudolf Guerra, representants de Convergència i del PSC, respectivament, es van absentar de la sala uns minuts abans de la votació al·legant sobtades i gens creïbles “urgències fisiològiques”, i van arribar fins i tot a enviar-li una nota mitjançant un uixer del Congrés, en la qual l'nstaven que també ell experimentés aquestes sobtades “urgències”.

Per què els nacionalistes i els socialistes catalans es van sentir tan incòmodes davant l'esmena de Letamendía i van decidir absentar-se en el moment de la votació? Per què aquest comportament tan ambigu precisament en aquesta qüestió? En el fons, tot el capítol és una indagació per intentar respondre a aquestes preguntes.

Molts partits catalans d'esquerra estan jugant perillosament amb la consulta

Solé Tura parteix d'un concepte de dret d'autodeterminació semblant al de l'ONU, especialment el contingut en la Resolució 2625 (1970) de la seva Assemblea General, quan tracta del dret a la lliure determinació dels pobles. Solé considera aquest dret com “un principi democràtic indiscutible, ja que significa que tot poble sotmès contra la seva voluntat a una dominació exterior o obligat a acceptar per mètodes no democràtics un sistema de govern rebutjat per la majoria té dret a la seva independència i a la forma de govern que lliurement desitgi”. Des d'aquesta perspectiva, afecta la sobirania externa i la interna, és a dir, tant la independència, el fet que un Estat no estigui sotmès a la voluntat d'un altre Estat (sobirania externa), com també la democràcia, el fet que ciutadans lliures i iguals puguin triar els seus governants (sobirania interna).

Ha de subratllar-se que aquesta concepció del dret d'autodeterminació s'expressa exclusivament en termes de democràcia, de llibertat i d'igualtat, sense cap barreja amb el principi de les nacionalitats, defensat des de les ideologies nacionalistes, segons el qual tota nació, entesa en sentit cultural o identitari, té dret a un Estat propi.

Solé mostra com aquest dret només està justificat, en determinats contextos polítics, per combatre sistemes absolutistes i antidemocràtics en els quals no es respecten els drets fonamentals. Per exemple, en el passat, a més dels precedents dels Estats Units i de les colònies espanyoles a Amèrica, es va invocar el dret d'autodeterminació en les lluites contra els grans imperis rus, austrohongarès i otomà, que van desaparèixer després de la guerra europea. Més tard, ho van invocar també els moviments anticolonials tercermundistes de mitjan segle passat. En tots aquests supòsits es tractava d'independitzar-se de la metròpolis no per qüestions d'identitat nacional, sinó perquè les lleis eren discriminatòries i impedien als colonitzats estar en situació d'igualtat de drets respecte dels ciutadans de la metròpolis.

El caràcter instrumental del dret d'autodeterminació es veu clar en la disputa entre Lenin i Rosa Luxemburg. El primer estava a favor del dret d'autodeterminació perquè la Rússia dels tsars era un gran imperi absolutista i el seu desmembrament podia ser aprofitat per dur a terme reformes democràtiques. En canvi, Rosa Luxemburg, que era polonesa, estava en contra del dret d'autodeterminació perquè això suposaria al seu país el triomf de l'aristocràcia nacionalista més reaccionària. “No es tractava d'una discussió genèrica, abstracta i dogmàtica —diu Solé Tura—, sinó d'una discussió política en funció d'uns problemes molt concrets (…) El dret d'autodeterminació no pot veure's mai al marge del context polític en què es proclama i s'exerceix”.

És precisament a les pàgines finals on Jordi Solé fa unes consideracions sobre el context polític espanyol del moment en què es publica el llibre. “En un país com el nostre en aquest punt del segle XX —diu— crec que no es pot continuar parlant del dret d'autodeterminació com a simple principi ideològic, és a dir, sense explicar clarament les seves implicacions polítiques i, per tant, sense posar-lo en relació amb el nostre procés històric, amb el model d'Estat que hem heretat i amb el que es defineix a la Constitució (…)”. I afegeix que l'esquerra no pot ser ambigua en aquest tema, ja que aquesta ambigüitat només pot beneficiar els partits nacionalistes “en la mesura que aquests partits tenen en l'ambigüitat la seva raó de ser”, però “l'esquerra no pot ser ambigua sota risc de deixar de ser esquerra”.

La corrupció fa mal a la democràcia, però també la ignorància i el relativisme moral

Arribats a aquest punt, Solé analitza les conseqüències de la independència d'una part d'Espanya i la creació d'un nou Estat. Sosté que un procés que conduís a aquest objectiu significaria una greu commoció per al conjunt i, especialment per al nou territori formalment independent, suposaria una “autèntica catàstrofe econòmica i social”.

I agrega: “Fins i tot suposant que el dret d'autodeterminació s'entengués com una consulta electoral al territori que aspirés a la independència, és indubtable que a aquesta consulta electoral només s'hi podria arribar, o bé a través d'un procés insurreccional, o bé a través d'una gran batalla política, amb elements insurreccionals (…) Un conflicte d'aquestes característiques no seria un xoc entre l'esquerra i la dreta, ni entre el progressisme i la reacció, sinó un conflicte que travessaria totes les classes socials d'Espanya i que escindiria profundament la societat (…)”. Seguint amb la lògica d'aquests raonaments, Solé Tura es pregunta si tot això no “significaria també la ruptura de tots els partits, sindicats i grups de la mateixa esquerra”, per concloure dient que “l'esquerra no pot jugar amb el dret d'autodeterminació”.

En els últims anys, molts partits d'esquerra catalans, en concret el PSC i IC, estan jugant amb el dret d'autodeterminació, que ara denominen dret a decidir. En aquest mes es compleixen cinc anys de la mort de Jordi Solé Tura. Un sent nostàlgia de certs vells polítics, de la seva forma analítica i racional d'enfocar els problemes, dels seus amplis coneixements, de la seva coherència amb uns principis, d'emetre opinions sense estar obsessionats per la repercussió de les mateixes en les enquestes, en els sondejos i en les properes eleccions.

La corrupció econòmica fa molt mal al sistema democràtic. Però també fa mal, potser més, la ignorància i el relativisme moral: juguem al dret a decidir, sembla que una majoria el vol, no fos cas que perdéssim vots. Solé Tura era d'una fusta diferent.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.