10 milions de ciutadans de segona davant l’infart cerebral

Un dia, a la mare de Carmen Aleix se li va formar un coàgul que li va obstruir el pas de sang cap a un racó del cervell. Com 120.000 persones més cada any a Espanya, va tenir un ictus, el desenllaç més habitual del qual és un infart cerebral. Cèl·lules del seu cervell van morir asfixiades per la falta d'oxigen. La meitat del seu cos va quedar paralitzada. Després dels primers dies d'incertesa a l'hospital, Aleix va decidir emportar-se la seva mare, Brígida, de 82 anys, de tornada a casa seva.

“Me la vaig emportar a casa pensant que es moriria, però va viure 17 anys més, la major part del temps en una cadira de rodes”, recorda Aleix, presidenta de la Federació Espanyola d'Ictus. Eren uns altres temps, molt abans que l'atenció a aquests pacients millorés dràsticament amb la implantació en hospitals de tot el món de les anomenades unitats d'ictus. Aquests equipaments, bàsicament, consisteixen en un llit amb un neuròleg present les 24 hores del dia, infermers entrenats i monitoratge per detectar ràpidament qualsevol complicació. Per a un pacient, poden marcar la diferència entre recuperar-se i quedar-se tota la vida en una cadira de rodes.

L'èxit de les unitats d'ictus era tan gran que el 2008 totes les comunitats autònomes van subscriure l'Estratègia de l'Ictus, impulsada pel ministre socialista de Sanitat Bernat Soria, i es van comprometre a complir-la el 2010. L'objectiu era tenir com a mínim un d'aquests llits especialitzats per cada 100.000 habitants.

L'objectiu era un llit per cada 100.000 habitants. Andalusia en té un per cada 700.000

Quatre anys després de la data límit, l'Estratègia de l'Ictus és paper mullat. Un total de 20 províncies (on viuen al voltant de 10 milions de persones) encara no tenen ni una unitat d'ictus, malgrat que 15 d'elles tenen més de 300.000 habitants, segons les últimes dades de Jaime Gállego, coordinador del Grup d'Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Societat Espanyola de Neurologia.

“Hem retrocedit a l'època en la qual la meva mare va tenir l'ictus”, reflexiona Aleix. La seva federació recorda que l'ictus causa la mort en un 30% dels afectats i una discapacitat greu en un altre 40%. En el cas d'Aleix, va haver d'abandonar la seva feina d'administrativa en una empresa per atendre “les 24 hores del dia” la seva mare hemiplègica. La seva família havia d'alternar-se per baixar-la al carrer des d'un tercer pis sense ascensor a Barcelona abans de poder-se mudar a una casa adaptada.

“Les unitats d'ictus no són cares; de fet, són rendibles. Poden salvar vides i minimitzen les discapacitats, que és el que augmenta les despeses. Prevenir és economitzar, però els polítics són curtterministes”, critica.

Les dades li donen la raó. A Espanya, només hi ha 55 unitats d'ictus, concentrades a Madrid i Barcelona. A Andalusia, només hi ha unitats a Màlaga i Sevilla. A Galícia, una altra, a Santiago de Compostel·la. A Extremadura, una altra, a Càceres. A Castella-la Manxa, dues operatives, a Toledo i Albacete.

Les unitats d'ictus no són cares; de fet, són rendibles. Poden salvar vides i minimitzen les discapacitats", afirma la presidenta de la federació d'afectats

“La implantació de l'Estratègia de l'Ictus està parada, però hi segueix havent desigualtats enormes”, assenyala Gállego, que treballa en una unitat especialitzada a l'Hospital de Navarra, a Pamplona. “No m'acostumo a veure la tragèdia que suposa un ictus, tant per al pacient com per a la seva família. 120.000 ictus l'any és un problema de salut colossal, una catàstrofe, però es pot tractar”, matisa.

Gállego fa una crida a les autoritats sanitàries autonòmiques i al Ministeri de Sanitat d'Ana Mato perquè “no es posin una bena als ulls” i “lluitin per l'equitat terapèutica”. El neuròleg Juan Carlos López, de l'Hospital Universitari de Gran Canària Dr. Negrín, coincideix amb Gállego: “En certa mesura, hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona davant de l'ictus”.

López ha liderat un equip de 20 col·legues de la Societat Espanyola de Neurologia que ha estudiat la implantació l'Estratègia de l'Ictus a Espanya, amb informació de 136 hospitals públics. Amb dades del 2012, només Cantàbria i Navarra complien amb l'objectiu de tenir com a mínim un llit especialitzat per cada 100.000 habitants. A Andalusia, hi havia un llit per cada milió de persones. Amb dades del 2014, seria un llit per cada 700.000. “Tornem al mateix de sempre, al desequilibri entre el nord i el sud”, conclou López.

Aleix demana que es freni “la desídia dels polítics” a l'hora d'implantar unes unitats que han demostrat ser rendibles econòmicament i que augmenten la supervivència i l'autonomia dels pacients d'ictus, segons una revisió de The Cochrane Collaboration, una organització que avalua l'eficàcia de les intervencions sanitàries. “Després del que he passat, no m'agradaria que ningú passés pel mateix, ni les persones que pateixen l'ictus ni els seus familiars”, resol la presidenta.