Marta Ferrusola és Rita Barberá
Les maneres de fer són les autèntiques maneres de ser. Un és el que fa, no el que diu que és
Algunes de les recents informacions sobre la classe dirigent catalana ens haurien de fer repensar els codis, els estàndards i els prejudicis del catalanisme. Molt especialment, la corrupció que ens envaeix no hauria de deixar les coses tal com estan. És un fenomen que s’aproxima als paràmetres europeus o bé equival als vigents al conjunt d’Espanya?
Formulem dues hipòtesis:
Entenem per paràmetres europeus els propis de països com França o Alemanya. Un president que va malbaratar fons públics. Un ministre de Finances que evadia capitalet. Un alt càrrec que copiava la seva tesi doctoral. Primacia de l’individu en el malbaratament de recursos.
Entenem per paràmetres espanyols la corrupció en xarxa, enquistada en les institucions —públiques o privades—, que es basa més en estructures flexibles familiars o comunitàries (mafioses) que en comportaments individuals desendreçats. Primacia de la comunitat.
Si això valgués com a aproximació (inexacta, hi ha casos contradictoris com cabassos), vol dir que entre la xarxa Gürtel i el saqueig del Palau de la Música no hi ha diferències de substància: ni de mètode, ni d'ordre de quantitat, ni d’estil. Que entre les conductes presumptament poc exemplars dels germans Pujol-Ferrusola i les suposades cacicades de la xarxa Púnica de la mà dreta d'Esperanza Aguirre, Francisco Granados, els matisos rauen en la distinta marca dels bancs dipositaris dels paradisos fiscals utilitzats. El fet diferencial metodològic i operatiu (exclòs el judicial), on és?
Aquesta és una qüestió cabdal per al catalanisme. Com a mínim per a alguns catalanismes. Aquells que han cercat la Diferència (en majúscula) i no la voluntat política com a base legitimadora de projectes distints i alternatius s’haurien d’explicar. Sobretot aquells que l’han cercada no només en les diferències evidents, com ara la llengua o el ritme de modernització econòmica o la porositat geogràfica a la cultura europea, sinó en una manera de ser. Com escatir una distinta manera de fer d’algun germà Pujol i la dels seus socis Zaplana, o les dels Acebes, els Jaume Matas, els Paco Camps?
Les maneres de fer són les autèntiques maneres de ser. Un és el que fa, no el que diu que és.
La Marta Ferrusola de l’evasió fiscal a Andorra és la Rita Barberá de les bosses de mà Loewe regalades pel Bigotes. I és que, és clar! Països Catalans.
