Mal pronòstic

Les previsions econòmiques del Fons Monetari Internacional (FMI) per al 2014 i el 2015 descriuen un panorama molt inquietant a l'eurozona. L'origen d'aquesta inquietud rau en la frenada d'Alemanya (creixement de l'1,4% el 2014 i de l'1,5% l'any vinent en el millor dels casos) i França, la recessió italiana i una taxa tan baixa d'inflació que sembla que es confon amb el començament d'una etapa deflacionista. El fet que sigui Espanya l'economia que més creix de l'àrea econòmica (1,3% aquest any amb una previsió de l'1,7% el 2015) és positiu, però no ofereix gaire consol: el creixement espanyol depèn de l'europeu (més del 66% de les exportacions van a la UE) i cal esperar que les estadístiques del segon i tercer trimestre perfilin l'impacte de l'estancament europeu.

Hi ha el risc que l'eurozona caigui en una tercera fase recessiva. És un mal pronòstic per a l'economia espanyola, perquè podria frenar la taxa de creixement el 2015 i deixaria en evidència el vigor de la recuperació, un concepte que només pot significar un estat econòmic en el qual el creixement de l'economia genera ocupació (estable o de qualitat) i impulsa l'ajust o millora dels comptes financers (dèficit, deute públic). Avui, la creació d'ocupació és petita i de baixa qualitat (l'FMI redueix els càlculs del Govern de crear 348.000 llocs de treball a 130.000) i el deute continua augmentant de forma inexorable. Espanya creix, per descomptat, però els objectius d'estabilitat financera no s'han aconseguit, i perjudicaran la credibilitat dels mercats en cas que perduri l'estancament europeu.

També és un mal pronòstic per a Brussel·les. L'anàlisi del Fons situa Europa com el malalt de l'economia mundial, afligit de dificultats persistents de creixement i de signes deflacionistes que retardaran encara més la recuperació a l'àrea econòmica. A aquesta situació no s'hi ha arribat per casualitat. És la conseqüència de polítiques econòmiques poc meditades, aplicades de forma indiscriminada en tots els països de l'eurozona, de manera que ha estat impossible orientar el creixement, ni cap al comerç exterior ni cap a la demanda interna.

L'FMI proposa una solució que s'ha repetit una vegada i una altra a unes autoritats polítiques europees que l'han rebutjat o retardat: que el BCE engegui d'una vegada programes de compra de deute (quantitative easing, QE) amb la finalitat de restablir nivells acceptables d'inflació i afermar el crèdit. Els riscos de bombolles sectorials hi són, però cal afrontar-los sabent que una nova fase recessiva o un estancament perllongat provocaria greus problemes socials als països europeus. És evident que no n'hi ha prou amb la QE en economies separades; és obligat coordinar també polítiques d'estímul selectiu de la demanda per impulsar l'ocupació. El problema és que el canvi de polítiques a Europa és urgent, i ja s'ha perdut molt de temps.