Cadena d’errors

Les primeres dades disponibles sobre les circumstàncies en què s'ha produït el contagi d'ebola d'una auxiliar d'infermeria de l'hospital Carlos III de Madrid revelen que els protocols aplicats per prevenir la malaltia han resultat del tot insuficients. Sense que s'hagi pogut determinar encara per quin motiu i en quin moment es va produir el contagi, sembla evident que la greu crisi desencadenada és conseqüència d'una cadena d'errors de seguiment i d'avaluació, a més de notables insuficiències assistencials, a la qual cosa cal afegir una mala política d'informació per part de les autoritats sanitàries.

Des que la mateixa pacient va trucar al servei de riscos laborals del seu centre alertant de possibles símptomes fins que va anar al servei d'urgències de l'hospital d'Alcorcón van transcórrer ni més ni menys que sis dies, durant els quals es va donar al virus l'oportunitat de replicar-se en altres persones. El que hauria pogut ser un cas puntual i perfectament controlable de contagi secundari ha derivat en un greu problema sanitari les conseqüències del qual resulten difícil de predir.

Tenint en compte la naturalesa de la malaltia i el lògic estat d'alarma que causa, és urgent que les autoritats sanitàries facin una auditoria clínica del que va passar. Aquesta auditoria ha de determinar en primer lloc els errors que en el seu moment van permetre el contagi de l'auxiliar. Però tan important com esbrinar-ne la causa és revisar cada punt del protocol aplicat per al seguiment preventiu del personal que va atendre els dos malalts d'ebola repatriats a l'agost i al setembre, i que van morir al mateix hospital madrileny. Les suposades deficiències d'aquests protocols són les que sembla que han permès que la pacient infectada s'hagi convertit en possible focus d'expansió del virus.

El més urgent ara és evitar que passi el mateix amb les persones que van estar en contacte amb ella. S'ha d'establir un seguiment rigorós de tots els contactes –de moment són 52 persones– i, si cal, aplicar les mesures extraordinàries que autoritza la llei de salut pública. Tot i que s'han d'avaluar amb rigor els pros i els contres d'un possible aïllament hospitalari preventiu, el criteri que ha de prevaler és el de l'interès general. En aquest cas, evitar nous contagis ha de ser la prioritat absoluta. Per això també s'ha d'establir amb més claredat un centre de referència i els mecanismes precisos de trasllat i atenció dels possibles nous malalts.

En una crisi sanitària com aquesta, amb enormes repercussions internacionals, tan important com garantir que s'apliquen mesures de prevenció rigoroses és gestionar l'alarma que lògicament es genera. Fins ara, el tractament de la informació per part del Ministeri de Sanitat, i particularment de la seva titular, Ana Mato, ha estat poc tranquil·litzador.

A més de la falta de dades precises sobre els fets, cal afegir una notable confusió sobre l'atribució de responsabilitats i l'exercici de l'autoritat. Arribats a aquest punt, i davant les insuficiències de la titular de Sanitat, el president del Govern espanyol hauria d'assumir la direcció de la crisi amb el nomenament d'un comitè científic i tècnic del màxim nivell, que permeti avaluar a cada moment la mesura més convenient, i oferir als ciutadans informació detallada i periòdica sobre el que passi.

Informar no és contraproduent. El que causa alarma és la desinformació. La crisi té els elements necessaris per provocar reaccions de por col·lectiva, la qual cosa, si passés, podria agreujar-la encara més. Europa i la resta del món ens observen amb preocupació. En situacions com aquesta es mesura la talla dels governants.