Per què no un catalanisme constitucional?

Es poden atribuir símptomes d'inoportunitat i candor a la proposta de reconstruir un catalanisme constitucional. I no obstant això, per què no? Bé, es podria argumentar que és una opció invalidada precisament per la manera com el crescendo independentista podria acabar trencant el vincle constitucional a Catalunya. El contraargument seria que la ciutadania catalana continua emparada per la Constitució encara que l'independentisme amenaci de substituir-la per una altra norma de normes, recorrent al desacatament i donant per descomptat que un pot exercir la democràcia per damunt de la llei. En tot cas, el secessionisme no deixa de ser enganyós, perquè canalitzar-lo en la llei permetria la via de la reforma constitucional. Això és el que, per experiència i per sensatesa, sabia aquell catalanisme que avui es considera caduc: canviar les normes requereix anar de la llei a la llei. Cada iniciativa rupturista ha estat perjudicial per a la mateixa Catalunya, i hi ha poca evidència que aquesta vegada no es produeixi un resultat similar.

Hi havia una idea sobreentesa del catalanisme polític: pretenia ser més europeista que el conjunt d'Espanya perquè el concepte de sobirania nacional estava en el procés de cessió de poders a Brussel·les. Per contra, situada fora de la Constitució, Catalunya queda instantàniament en l'extraradi de la Unió Europea. Encara que el front independentista no hi doni gaire importància, la por a situar-se fora d'Europa inquieta percentatges notables de l'electorat català, especialment les classes mitjanes de signe catalanista i amb preferència per votar centre.

Retrotreure el catalanisme a les Bases de Manresa del 1892 no és la millor manera d'idear un catalanisme per al segle XXI. Seria possible fer-ho d'una altra manera? Fins i tot en la hipòtesi d'una Catalunya independent, readaptar el catalanisme a la realitat de la globalització, a una societat bilingüe, a nous pluralismes, la societat del coneixement i molts altres elements, tindria el seu valor davant la ruptura arcaica. Paradoxalment, potser caldria més que mai, tenint en compte els efectes consumats de desintegració.

En comptes de la majoria indestructible que proposava Mas anem cap a la fragmentació i les tensions polaritzadores, sense clar suport constitucional.

El quadre clínic de la ruptura aporta un escenari bastant desencisat. De tota manera, si un catalanisme constitucional és possible, el que no sabrem ara com ara és si la seva envergadura social seria la mateixa que en el passat. Més aviat sembla que el que anomenaríem catalanisme constitucional, a conseqüència del moment actual, ja no seria una proposta compacta i representativa del conjunt de la ciutadania. No una alternativa totalitzada. Més aviat una realitat que s'adapta a les noves tendències ja al marge de conceptes tan peculiars com la centralitat que s'autoadjudicava el pujolisme, el pal de paller, la casa gran del catalanisme i el laberint cada vegada més irrespirable que és l'entelèquia d'una societat transversal, en què la política es regeix per competir en demagògia i no per la raó civil. El procés encapçalat per Mas ja ha destrossat la tradició —més aviat fugaç— de la centralitat política i del transversalisme socioconvergent. En lloc de la majoria indestructible que proposava Artur Mas anem cap a la fragmentació i les tensions polaritzadores, sense clar suport constitucional.

És per això que, malgrat les aparences de l'actualitat tan confusa, no és anar cridant pel desert proposar la readaptació del catalanisme que intervé en la política d'Espanya en defensa dels interessos legítims de Catalunya, amb acceptació dels marges del constitucionalisme. Al contrari, el substrat és aquí. Potser no seria una força àmplia i majoritària però, atesa la incertesa en què vivim, podria ser decisiva. Una vegada més, el problema és el temps. Al cap i a la fi, fins a la intensificació del secessionisme en les enquestes i manifestacions, la majoria dels ciutadans de Catalunya votaven això, que la política en el marc constitucional no era la pitjor de les formes polítiques.

Malgrat la radicalització actual del nacionalisme, un desenllaç catalanista de legalitat no és impossible, per improbable que avui sembli. D'aquesta manera, el catalanisme constitucional podria recuperar part del seu espai. Però només una part, perquè algunes coses ja no seran el mateix. El costum és dir que Cambó va ser un fracàs. En aquest cas, com qualifiquem l'irrealista Macià o l'insensat Companys? En coincidència amb el que anomenem procés, han aparegut diversos assajos —reedicions o publicació d'inèdits— que aporten més arguments catalanistes per contrarestar el secessionisme. Parlem de Gaziel, Claudi Ametlla o Maurici Serrahima, tots ells tan catalanistes com coneixedors del que és possible. Ja ho deia Gaziel: “Conèixer-se a fons, compenetrar-se, transigir, pactar”. Ametlla advertia contra la il·lusa tendència a creure que els catalans només tenen un problema, el nacional, i que, un cop resolt, la felicitat seria indefectible o que la plaça de Catalunya és el centre del món. El democristià Maurici Serrahima argumentava que l'independentisme propendeix a una Catalunya tancada en una mena de gineceu, perquè ningú més que els catalans puguin veure-la i tocar-la. Els plaers que es dispensen en un gineceu acaben sent molt cars.

Valentí Puig és escriptor