Octavio Paz, el ‘barcelonauta’

El juliol del 1974 Octavio Paz i la seva dona Marie-José, quan tornen d'un viatge a Barcelona, componen una carta d'agraïment al també poeta Pere Gimferrer per la seva hospitalitat, paraules que representen al mateix temps una declaració d'amor perdurable. “Barcelona s'ha convertit en una mena de ciutat-talismà: cada vegada que estem tristos o desesperats pensem que potser ens podríem escapar cap a Barcelona”.

Disset anys després, el poeta i escriptor mexicà segueix somiant amb la capital catalana, com revela en una carta a l'editor alemany i gran amic Hans Meinke, que el publica a Círculo de Lectores. “Barcelona em va tornar a conquistar. […] Espais nobles i amplis, els til·lers, les avingudes, l'animació”, escriu, barcelonauta convençut. Ratlles d'amor i d'enyorança per una ciutat que va tenir molta importància per a la producció poètica de l'escriptor. Aquesta significativa relació de Paz amb Catalunya és l'eix de l'exposició Escritura indeleble del incendio, que fins al 2 de desembre es pot visitar a la Casa Muley Afid, al Consolat General de Mèxic a Barcelona.

La mostra, en el marc del centenari del naixement de l'autor, a més de constatar l'intens llaç d'inclinació que va vincular el poeta amb Barcelona, exhuma una increïble quantitat de textos, fotos, discursos i cartes inèdites amb intel·lectuals catalans o establerts a la capital, com ara Antoni Tàpies, Joan Miró, Josep Palau i Fabre, Carlos Barral, Hans Meinke i Nicanor Vélez entre d'altres.

“La presència d'una correspondència entre el poeta i altres grans pensadors que no s'havia publicat mai és la gran aportació de la mostra; són documents que permeten apropar-se més a la gènesi de la poesia de Paz”, afirma Aurelio Major que, amb Berenice Pardo, comissaria una mostra el títol de la qual procedeix d'un vers de Paz dedicat a Tàpies dins de Petrificada petrificante, poema que el català i el mexicà van crear junts: el primer, els textos i el segon els gravats.

Escritura indeleble del incendio recorre des de l'arribada de Paz el 1937 a Espanya, convidat durant la Guerra Civil perquè participés com a membre de la delegació mexicana al Congrés Antifeixista de suport a la causa republicana, fins a la seva última visita, el 1997, seixanta anys que van donar fins i tot perquè el 1994 a una escola pública de Sant Andreu se li posés el seu nom.

El vincle entre l'autor de Blanco i la cultura catalana va ser forta i estimulant. “Paz va ser el primer intel·lectual que va escriure sobre les avantguardes europees, fent sortir a la llum la constant relació entre Catalunya i Mèxic”, assegura Major, que també subratlla que a Paz el decebia “l'escàs coneixement que els espanyols tenien de la literatura hispanoamericana”.

Missives inèdites dirigides, entre d'altres, a Miró; un llibre maleta amb l'assaig Marcel Duchamp o el Castillo de la Pureza o una fotografia del 1968 de Paz a l'Índia al costat del seu amic Julio Cortázar són algunes de les perles de la mostra. Cortázar (centre de dos assajos de l'escriptor mexicà) també forma part de la il·lustre comitiva d'amics –al costat de Barral, Gimferrer, García Márquez, Fuentes i Gabriel Ferrater– que van rebre Paz al port de Barcelona el 1968, després de la seva renúncia precisament com a ambaixador a l'Índia a causa de la matança de Tlatelolco.

Els folis originals del discurs del premi Nobel del 1990 (que va dedicar a Meinke) i una carta al poeta colombià (i editor seu a Galaxia Gutenberg) Vélez i en què Paz afirma que li agradaria modificar versos d'un dels seus poemes més apreciats, Piedra de sol, té el seu complement artístic amb l'exposició d'obres d'amics i admiradors com Frederic Amat i Alberto Gironella. Paz estimava Barcelona. I viceversa.