“Volem dirigir l’evolució per crear nous fàrmacs”

El codi genètic fa almenys 3.500 milions d'anys que s'escriu amb quatre lletres, les bases (o nucleòtids) de l'ADN a, t, c, g. En només 15 anys, Floyd Romesberg (Michigan, 1966) ha aconseguit afegir-hi dues lletres més de nom infame, però perfectament integrades en el seu entorn de la doble hèlix, recognoscibles per als seus sistemes de replicació i invisibles per a les múltiples i sofisticades maquinàries que la cèl·lula posseeix per reconèixer els errors en la seqüència genètica i eliminar-los. Els especialistes en biologia sintètica, la disciplina emergent que intenta dissenyar sistemes biològics i éssers vius des de zero, han saludat l'avenç com una fita en el seu camp, i prediuen àmplies conseqüències per a la creació de fàrmacs, biocombustibles i bacteris que reparin els entorns danyats. També per a l'espès i misteriós món de les patents biotecnològiques. Romesberg ha concedit una llarga entrevista telefònica a aquest diari des de San José del Cabo, Mèxic, on assisteix a un congrés científic.

Pregunta. Poden les noves lletres incorporar-se a l'ARN, la còpia de treball dels gens?

Les dues noves bases no han caigut del cel, treballem des de 1999”

Resposta. Encara no ho sabem, però sóc optimista per una raó: les dues noves bases no ens han caigut del cel, són producte d'un treball que comencem el 1999, i d'un procés de selecció que va començar amb la síntesi de 300 nucleòtids (candidats a noves lletres). Les dues lletres que hem fet servir ara han superat aquesta selecció perquè estan optimitzades per funcionar in vitro, i no solament per als mecanismes de replicació, sinó també per als de transcripció que produeixen l'ARN. És possible, per tant, que també funcionin in vivo.

P. Amb les noves dues lletres, ara es poden formar 216 codons (els triplets de lletres de l'ADN que signifiquen aminoàcids en les proteïnes), però algú sap què fer-ne?

R. Realment no necessitem 216 nous codons, ni 100, ni tan sols 10. Però sí que en necessitem dos o tres, potser quatre o cinc, per construir noves classes de proteïnes en una cèl·lula. Aquest és el desenvolupament previsible més emocionant d'aquesta tècnica.

P. I per què calen aquests quatre o cinc?

El monstre mai podrà escapar del laboratori”

R. Per crear nous fàrmacs. Durant els últims anys hi ha hagut una revolució en la farmacologia: per primera vegada, la meitat dels fàrmacs que han sol·licitat autorització a l'FDA (Food and Drug Administration, l'agència del medicament dels Estats Units) consisteixen en proteïnes.

P. Són anticossos?

R. Sí, moltes d'aquestes proteïnes són anticossos, però també n'hi ha moltes altres. El punt és que suposen una diferència qualitativa sobre les petites molècules en què s'han basat els fàrmacs tradicionalment. És cert que les petites molècules tenen l'avantatge que poden accedir a qualsevol òrgan o teixit amb facilitat, però el seu gran inconvenient és que cal fer-les una a una, per a cada propòsit. Amb les proteïnes, en canvi, les cèl·lules fan la feina per a tu: pots començar amb una proteïna imperfecta i desenvolupar milions de variants amb les tècniques de l'evolució dirigida. El meu objectiu amb el codi genètic ampliat és tenir el millor de dos mons. L'equivalent a les petites molècules de la farmacologia tradicional podrà incorporar-se a les proteïnes en forma de nous aminoàcids (les unitats elementals de les proteïnes), i després fer evolucionar aquestes proteïnes amb tècniques ràpides, artificials. Volem dirigir l'evolució per crear nous fàrmacs.

P. Ara que heu demostrat que l'ADN pot suportar sis lletres, o tres parells de bases, cal preguntar-se: per què la vida es va parar en quatre lletres, o dos parells de bases?

R. Sí, aquesta és una de les qüestions acadèmiques més interessants que obre el nostre treball. Perquè no és que a nosaltres ens hagi resultat fàcil incorporar un tercer parell de bases a l'ADN —hem necessitat gairebé 15 anys de feina concentrada totalment en això—, però la naturalesa ha disposat de 3.500 milions d'anys d'evolució a la Terra. I no obstant això tots els éssers vius de la Terra, des dels bacteris fins als humans, utilitzen el codi de quatre lletres, i segurament ho han estat fent des de l'origen dels temps. Una possible explicació és que sintetitzar aquests dos nous compostos sigui molt difícil per a les cèl·lules.

P. I seria possible construir vies biosintètiques per a aquestes dues bases utilitzant les noves tècniques de l'enginyeria biològica?

L'ADN no sembla  una solució única, un requeriment absolut”

R. Seria increïblement complicat, com a mínim. En general, fer que una cèl·lula fabriqui un compost que no necessiti és una obstinació gairebé impossible. Però no veig la necessitat d'abordar aquest projecte. Em conformo amb aportar-li aquestes dues bases en el mitjà de cultiu, de la mateixa manera que hem d'aportar-li molts altres compostos, com sals, amoni, fosfats, una font de sucre i més coses. A més, un avantatge d'això és que elimina la possibilitat, temuda per alguns sectors, que ampliar el codi genètic pugui crear un monstre que envaeixi el món o el destrueixi. Si el bacteri amb dues lletres addicionals d'ADN no sap sintetitzar aquests compostos, el monstre mai podrà escapar del laboratori.

P. L'ADN és una solució tan simple i elegant al problema de codificar informació biològica que molts biòlegs s'han sentit temptats de pensar que és una solució única: que, si trobéssim vida en un altre planeta, també estaria basada en l'ADN. Després del vostre treball, què en penseu?

Vull que la ciència sigui de lliure accés, però  fer un fàrmac és car”

R. Bé, l'ADN és certament universal al nostre planeta, i amb el seu codi de dos parells de bases. I això ha estat així sempre per tot el que podem dir, encara que retrocedim tot el camí cap enrere en la història de la Terra. Com a científic he de ser molt caut sobre la possibilitat de vida en altres planetes, però simplement com una especulació podria dir això: que l'ADN no sembla que sigui una solució única, que no és un requeriment absolut.

P. Quin és la vostra posició en la controvèrsia sobre les patents d'éssers vius, o de sistemes biològics?

R. Tinc sentiments oposats. Com a científic, vull que la ciència sigui de lliure accés per a tota la comunitat; tothom ha de poder utilitzar els gens que no hem fet més que llegir de la naturalesa, i jo mateix estaria molt feliç de facilitar les nostres dues bases artificials de l'ADN perquè les fes servir qualsevol investigador. Però, d'altra banda, el meu interès fonamental és la creació de nous fàrmacs que alleugin les malalties humanes. I aquest és el problema, perquè desenvolupar un fàrmac costa uns 1.000 milions de dòlars, i qui els pagarà si no és una companyia farmacèutica? Hi ha gent que dedica tota la carrera professional, des que acaba els estudis fins que es jubila, a la creació d'un sol fàrmac. Un, només! Qui l'hi pagarà? Només si patentes els teus avenços pots atreure els diners necessaris de la Big Pharma. Així que crec que hem d'arribar a algun tipus de compromís entre els dos extrems.