La cultura del perdó

L’endemà que la Unión de Actores y Actrices expiés a Karla Sofia Gascón tots els seus pecats, va esclatar l’estat d’alarma a Twitter davant la possible cancel·lació del programa de safareig Que no surti d’aquí, de Juliana Canet, Roger Carandell i Marta Montaner a Catalunya Ràdio després que Ter Stegen els acusés de mentir sobre la seva vida privada. A priori poden semblar dos esdeveniments aïllats, però tots dos representen la nova tendència moral: el perdó.

Ingrid Guardiola, a l’assaig La servitud dels protocols (Arcàdia), parla de les xarxes socials com “un mitjà on el debat que s’hi produeix es gesta, algorítmicament, des de la polèmica i la polarització dels discursos (...) El diàleg és un fals debat, ja que les posicions estan consensuades per endavant, en un bipartidisme permanent”. Però, com també apunta Guardiola, és inútil —i boomer— parlar de la realitat on i off line; a la vida ens comportem com a les xarxes: ràpid, en veu alta i creient-nos sols.

És per això que em costa no veure com una performance el malestar que els xafarders de Que no surti d’aquí van expressar al seu Instagram. Era més que evident que l’endemà tornarien a escridassar-se a l’estudi de Catalunya Ràdio. Però, com diu Guardiola, “la visibilitat atorga, ipso facto, una fluctuació concreta de l’opinió pública que es tradueix en un posicionament ideològic determinat”. Així que, com va fer Gascón, calia que els tertulians abaixessin el cap i exhibissin públicament el seu dolor perquè la Corpo els tornés a amanyagar a la seva falda.

Inaugurant la temporada del perdó, ja hem pogut veure com passaven per la catifa vermella els primers representants d’aquesta tendència. C. Tangana, sempre a la moda, va decidir aprofitar el seu discurs als premis Goya per demanar clemència: “Siguem comprensius, perdonem i deixem que la gent s’equivoqui. Perquè com més gran és l’error, més necessitem el perdó dels altres”. Com a sermó no té preu, potser el pròxim intrusisme laboral de Tangana serà com a capellà. Però, més enllà de lluir la seva superioritat moral davant del cinema espanyol, l’expolèmic reinsertat va decidir visibilitzar i, d’aquesta manera, legitimar el patiment de Gascón. I és així com l’actriu va passar de botxí a víctima.

Després del boom mediàtic i moral que va suposar el cas d’Errejón, la darrera devallada de l’heroi, posem punt final a l’era de la cultura de la cancel·lació. Els mateixos que fa uns anys apostaven pel linxament com a única via cap a la justícia social, han decidit que ja n’hi ha prou; la misericòrdia està de moda i el protocol a seguir és clar: aguanteu les hòsties sense queixar-vos i mostreu les ferides, només així us convertireu en la víctima que mereix el perdó de l’algoritme. Però, per què seguim creient que tenim la potestat, o pitjor, el deure de cancel·lar o perdonar? A aquestes altures, tothom hauria de saber que el càstig i el perdó són dues cares de la mateixa moneda.