El perdó: qüestió de voluntat o de poder

Com a persona que ha tingut la sort de no haver hagut d’anar gaire al tanatori per morts properes, carrego les pèrdues de gent que ha marxat del meu costat en vida. Que deambulen pels carrers, comparteixen les seves nits de festa per les xarxes socials i, sovint, freqüenten els mateixos llocs que jo. La història de totes i cadascuna d’aquestes ferides obertes, però, sempre és la mateixa: amics de moltes dècades i amants tempestuo­sos que m’han donat l’esquena de forma radical o, en el millor dels casos, que han rebutjat la meva proposta de prendre un cafè civilitzat i fer un tancament exemplar.

Qui perdona? Qui pot o qui vol? De què depèn la voluntat i de què depèn el poder? Sovint, quan som nosaltres qui tanquem la porta als nassos d’algú, al·ludim a la impossibilitat de revertir el nostre estat emocional. Trobo que l’interessant de la qüestió, però, no és sobre com ens sentim davant del nou enemic consagrat, sinó si la duresa de negar un indult prové de la força d’un entorn que ens manté fermes. Penso en la meva llista de reconciliacions fallides i em plantejo si, en cas d’haver-me trobat durant un any a l’atur o sola com un mussol, hauria obtingut la clemència de qui abans em considerava la millor de les companyies i ara només una boja rematada. Em poso, també, en el bàndol contrari i em pregunto si aquell antic confident encara em tindria blocada al WhatsApp si no tingués un matrimoni suposadament feliç que li fes creure que és el millor dels mortals fins i tot quan es tira pets.

Aquesta arma de doble tall és retratada, amb un humor lúcid però sinistre, a El que fem bé és demanar perdó (Males Herbes). En la novel·la del sud-coreà Lee Ki-Ho, dos interns d’un psiquiàtric viuen sota la custòdia d’uns guardians que els obliguen a demanar disculpes tota l’estona. Els motius de les seves faltes no els saben perquè no els hi diuen, i llavors, immersos en la neurosi, acaben interpretant com a errors causes que queden lluny de ser reprobables. Apareix, per tant, una culpa assimilada i infundada que no pot ser contrastada perquè, en demanar aclariment, només topen amb el silenci dels seus castigadors. La privació d’espai per desenredar l’equívoc i desenvolupar una defensa és, doncs, la veritable eina de poder. I la gran derrota, que els protagonistes es converteixin en esclaus del propi dubte de manera permanent.

Què ens provoca més respecte, els relats plens d’un orgull fred o de pau i entesa? Pot ser que associem la capacitat de blindar-nos davant de qui prega una segona oportunitat amb la raó del malentès? Quan el traïdor Judes Isca­riot va tornar les trenta monedes amb què s’havia deixat subornar, els sacerdots van rebutjar-les i, en conseqüència, el personatge més odiat de la Bíblia es va suïcidar: el que és trist, però, no és el desenllaç del passatge sinó que ningú no se’n recordi. Al cap i a la fi, és la capacitat del Cèsar per no afligir-se i no la benevolència cristiana el que ens arrenca una allau d’aplaudiments i reverències.