Bad Sex Awards: Llegir sobre sexe en veu alta, la trastada col·lectiva d’un premi trampós

Llegir fragments sobre sexe en veu alta pot ser un gest incòmode o incomprès per a molts, però dijous passat, a la llibreria Finestres de Barcelona, ​​va funcionar com un joc. La segona edició dels Bad Sex Awards va convertir 12 escenes literàries de sexe, publicades en català durant l’últim any, en una experiència col·lectiva, entre comentaris en clau d’humor d’Oye Sherman i Pol Mallafré. Fragments amb metàfores excessives o directament fallits es van llegir entre bromes i apunts espontanis dels narradors. Al final, el públic votava la pitjor escena escrita de l’any. Un premi trampós, assumit i advertit des del principi per l’organització, que no busca justícia estètica, sinó el plaer de jutjar en grup el pitjor sexe de l’any. El veredicte final va acabar en empat entre Diagonal Manhattan, de Xavier Bosch, i Una dona de la teva edat, de Gemma Ruiz Palà, i es va resoldre amb aplaudiments que li van donar la victòria a l’escriptora.

El grup d’assistents a la presentació era completament divers: persones grans que hi havien anat soles, parelles, grups d’amigues i joves. La mediació va anar a càrrec de la periodista cultural Carlota Rubio, impulsora del premi a partir d’un reportatge publicat a Quadern i actual coordinadora del suplement cultural d’El País. La lectura dels textos va estar en mans de l’humorista Oye Sherman, col·laboradora habitual del programa Està Passant de TV3, i del còmic Pol Mallafré, conegut com a Mockudrames.

La dinàmica del premi és senzilla i alhora part de l’encant. Primer es van llegir els textos, sovint amb digressions i interrupcions per comentaris que s’escapen, gairebé sense voler, dels presentadors, i després se’n revelava l’autoria. Al final, el públic va votar amb un criteri deliberadament ambigu, ja que la majoria no coneixen la complexitat dels personatges ni l’estructura narrativa completa de les obres. Només calia escoltar una expressió com “mamada còsmica”. La metàfora desviada, l’excés barroc, els comentaris cringe, la incomoditat. Tot s’hi valia. O gairebé tot.

Tot i que el sexe continua sent un tema tabú i vigilat en molts espais, no hi havia solemnitat ni voluntat d’escàndol. Una frase detonava riallades; una altra obria dubtes semàntics en temps real. “Què vol dir exactament ‘fer casar els mugrons, casar com qui encaixa una clau, com ​​una contrasenya?”....I la paraula “contrasenya” quedava flotant a la sala. L’aleatorietat de les escenes construïdes pels autors provocaven el permís col·lectiu per escoltar-les, comentar-les i enriure-se’n. “Això és literatura!”, comentava un dels presentadors, amb ironia esmolada.

El joc funcionava perquè ningú no aspirava a la neutralitat ni a la defensa cega dels autors. Tampoc dels que eren presents a la llibreria. “He detectat una autora a la sala”, va comentar Carlota Rubio entre rialles. Era Roser Cabré-Verdiell, autora de Que morin els fills dels altres. El seu fragment es va llegir i, en acabar, ella demanar torn de paraula. No per trencar el joc, sinó per assenyalar, amb suavitat i ironia, que el text estava fora de context. Va entrar en la proposta sense renunciar a la defensa de la seva obra. Les reaccions i lectures dels presentadors van seguir i a vegades afegien noves capes de lectura. Se sentien “val”, “ok”, “no”, com si el que passava pel cap de cadascú durant la lectura necessités ser compartit en directe amb els presents.

Quan va arribar el moment de votar, el públic va decidir per textos molt diferents en to i ambició, però igualment eficaços a l’hora d’activar la reacció col·lectiva. El fragment de Bosch va destacar per la seva acumulació d’imatges i una sensualitat excessiva, amb una escena que, llegida en veu alta i fora de context, va provocar molts riures. El de Ruiz Palà, en canvi, va connectar amb un desig d’alta intensitat i va generar una incomoditat immediata. L’empat va confirmar l’esperit del premi i es va resoldre pel to dels aplaudiments.

Els Bad Sex Awards són uns premis triats pel públic, però sense cap pretensió de comportar-se com un jurat. La literatura s’allibera aquí de les discussions estètiques de fons i forma i de l’exigència d’un vast repertori cultural, tantes vegades requerit en aquest àmbit. Passa a ser un text honestament manipulable, cosa que es pot llegir malament a propòsit per revelar els seus excessos.