‘Història de Paris i Viana”: Gran i original relat sobre una passió tempestuosa

El passat on l’autor anònim situa l’aventura sentimental narrada a Història de Paris i Viana, l’època de Carlemany, és remot respecte de la data de la publicació: el manuscrit més antic conservat data del 1438, tot i que això no significa que en sigui l’origen, i els avatars textuals són massa enrevessats per centrar-nos-hi, però en el postfaci al volum hi figura prou informació per afigurar-nos les perquisicions dels medievalistes experts en l’assumpte, no gaire distants de les actituds pròpies dels detectius més competents. Bona part de l’acció de la novel·la, encara que el nucli central transcorri a França, es desenrotlla en terres llunyanes no exemptes d’exotisme —Constantinoble, Jerusalem, Tunis, Alexandria—, però serà en va acudir-hi a la recerca d’un bestiari fantàstic, inútilment estarem a l’espera de les aparicions de descomunals gegants malvats, de dragons malèfics i serps insidioses, i enlloc es recorrerà als encanteris i els poders de la màgia o la nigromància. L’únic extraordinari d’aquesta novel·la adorable que ara podem llegir traduïda al català actual gràcies a Gemma Pellissa Prades, que ja s’havia encarregat de dur a la llengua d’avui dos volums amb narracions de l’edat mitjana, La filla del rei d’Hongria i altres contes truculents i La comtessa fidel i altres amors tèrbols —aquí s’inclou aquella meravella de Bernat Metge titulada ‘Valter i Griselda’—, és la sobrietat moral, la prudència dins la valentia, la constància de la rectitud i la força de voluntat d’uns protagonistes que travessen cada pàgina sense que enlloc els tempti ni una sola debilitat transitòria, a pesar de la passió tempestuosa que els lliga i els uneix fins i tot des d’abans d’haver-se vist cara a cara.

Fill exemplar i amic a ultrança dels amics, Paris és un noi cortesà i de maneres cortesanes —instruït en música i cant, entès en els secrets de la falconeria, cavaller tan destre que guanya tots els trofeus en les justes dels tornejos on participa—, però el rang del seu llinatge no és prou elevat per permetre que el delfí de França li concedeixi l’honor de casar-se amb la seva filla Viana, gens fràgil ni banal, i que afirma amb gosadia el següent: “No hi ha ningú que es pugui comparar a Paris, perquè té totes les qualitats del món i, encara que no en tingués cap, la meva ventura m’ha portat a estimar-lo”. Cal dir que Viana rebutja cada un dels pretendents proposats pel pare mentre Paris s’exilia terres enllà fugint del càstig que segons el fill hereu de França es mereix la insolència d’enamorar-se de qui no li correspon? Cal dir que Viana aguanta amb ardidesa i braó totes les represàlies paternals, animada per l’esperança o el somni vívid de tornar a veure Paris? Cal dir que Paris es conjura amb el seu talent enginyós per acabar obtenint el que pretén? En rigor, poques sofisticacions trobarem a la trama ascètica i alhora cautament erotitzada d’Història de Paris i Viana —diàfana, no requereix explicacions, i el mètode narratiu no conté gaires secrets—, però una vegada immersos en la primera frase no podem parar de llegir fins a saber com acabaran les tribulacions dels dos protagonistes; o, potser dit amb més exactitud, no parem de llegir per anar-nos assabentant de quines estratè­gies argumentals i compositives es valdrà l’autor per conduir-nos, amb coherència i versemblança narrativa, fins al previsible final feliç, o de quina manera particular, en fi, es mourà l’autor dins dels models i les pautes rigorosament establertes per les lleis literàries dins la narrativa de caràcter amorós de l’època medieval: ningú no ha de demanar a la Història de Paris i Viana cap significació més enllà de la seva entitat com a relat, i aquí és on rau la seva originalitat i la seva grandesa.

Història de Paris i Viana 

Anònim 
Traducció i postfaci de Gemma Pellissa Prades
Cal Carré. 142 pàgines. 15,50 euros