Polsegueres de la memòria en Faulkner

Pels volts de 1937, William Faulkner havia conclòs la seva gran dècada, en què va escriure fins a quatre obres mestres: El brogit i la fúria, Llum d’agost, Mentre em moria i Absaló Absaló. Faulkner tot just havia depassat la meitat de la seva carrera, i si bé encara escriuria molt, bona part dels seus poders visionaris semblaven exhaurits. Ni el talent per alçar veus mai escoltades ni la capacitat de sostenir centenars de pàgines sobre un estil un profètic i expressionista, amarades de reflexions tan il·luminadores com críptiques, tornarien a repetir-se. Faulkner tancava la cabana arrendada a l’infern des d’on escrivia, com si ja ens hagués vist morir a tots.

El pas següent de Faulk­ner evidencia la seva intel·ligència narrativa: els seus relats davallant al territori de la història, que en el seu cas no pot ser un altre que la derrota del sud en el conflicte abolicionista, i els somnis dels homes per arrelar i perviure en el terreny. Gairebé tota la clau del cicle literari que comprenen El llogaret, La ciutat o La mansió es pot resumir en la primera pàgina del llibre que ens ocupa: “Aquella recalcitrància ponderosa però passiva de la topografia que preval per sobre de l’artilleria, i contra la qual la victòria més esplendorosa i la derrota més tràgica no són sinó el fragor d’un instant”.

Faulkner torna així a les preocupacions incipients de la seva carrera, quan tot el seu talent en embrió semblava contingut (o incubant-se) dins la veta de cronista: la seva afició pels llinatges i les llances rovelloses. Però el Faulkner del 1937 no és el Faulkner que va escriure Intrús en la pols: la seva mirada és més amarga i el seu pessimisme, més cohesiu; no li interessa la intriga pel que succeirà, sinó el fatalisme de l’inevitable cap on avancen els seus ignorants personatges com talps cecs. La història està velada per núvols de pols aspra, que distorsio­nen les figures i dissolen la glòria en un malson suau. Un exemple: la imatge del general Sartoris abandonant l’èpica llegendària per constituir-se en emblema vivent de la derrota.

Per encetar la seva nova etapa, Faulkner va recórrer a una estructura episòdica. Els invictes es compon d’una sèrie de relats, cadascun amb un nervi narratiu propi, de lectura independent però vinculats pels mateixos personatges i relligats per un desenvolupament cronològic lineal: el mestre del temps ha desistit dels seus experiments. Els contes són eixuts i superbs; en els llargs passatges en què Faulkner no es deixa arrossegar per les darreres escomeses del seu estil, recorden l’ebenisteria narrativa de Hemingway.

Faulkner reflecteix la derrota del sud en la família dels Sartoris, deixa el paper de narrador a un pàl·lid primogènit i basteix el seu millor personatge amb l’àvia: un dels seus monstres de vigor, d’un entestament bíblic.

Però l’aspecte més important d’Els invictes és el reescalfat de la memòria i els sentiments de Faulkner sobre l’abolicionisme que va destruir la seva societat. És menys amarga una derrota quan els principis són justos? Faulkner no amaga el gruix de la ferida ni la profunditat de la humiliació. Es lliura durant pàgines a construir el personatge d’en Ringo, un negret espavilat que sembla transvasat d’una pàgina de Twain. Imagina situacions de col·laboració o de tendresa domèstica entre amos i esclaus. Però reserva les seves imatges més poderoses a fantasies d’amargor, gairebé de revenja: com quan descriu el llarg èxode d’uns esclaus recentment alliberats, representats com un ramat cec, al llindar de l’enteniment, en direcció a un riu que no saben localitzar i on només podrien ofegar-se.

Faulkner insinua que la llibertat sobtada no garanteix l’existència de nous ciutadans, que l’endarreriment, el menyspreu i el racisme continuaran presents, infectant-se lentament. Però no ens ofereix cap alternativa. Sap que no hi ha progrés sense dolor, ni justícia sense trencar privilegis. Els negres, haurien de seguir esclavitzats a fi de no alterar les serenes estampes d’un passat idealitzat? Què ens importen les fantasies dels Sartoris?

Totes aquestes preguntes cremen en les breus narracions de Faulkner, entre les escenes de contraban, robatori de mules i evocacions nostàlgiques del ferrocarril. Preguntes resoltes per la història a favor de l’alliberament dels esclaus, però que queden irresoltes en la prodigiosa imaginació de Faulkner.

Els invictes

William Faulkner 
Traducció d’Esther Tallada
Edicions de 1984
288 pàgines. 21,40 euros

Intrús en la pols 

William Faulkner 
Traducció de Manuel de Pedrolo revisada L’Agulla Daurada
288 pàgines. 20,90 euros