L’alegria del record d’Emili Manzano

Conscient que tota literatura només pot sortir de la literatura, el 1978 Georges Perec va reprendre la fórmula i l’estructura inventada el 1970 per l’artista nord-americà Joe Brainard a I remember i va publicar Je me souviens. Era un conjunt de 480 frases, esquelètiques com telegrames, que enunciaven simplement uns altres tants records de l’autor, gairebé sempre trivials, amb una nul·la proliferació de detalls, i que literàriament són o semblen molt poca cosa, com si el joc consistís a recordar tal cosa —una paraula passada de moda, la cançó d’un estiu, un determinat model de cotxe, el cognom d’un ciclista, uns costums pretèrits, algun ofici desaparegut, la capçalera d’un dia­ri que ja no existeix—, i aconseguir que la gent de la seva generació s’hi sentís identificada o reconeguda: a través d’uns llampecs verbals oportunament seleccionats, Georges Perec ens deia com era, què feia, què sentia, com havia crescut, el que havia vist i escoltat, el que havia estimat i el que havia somiat. L’editor va acceptar imprimir el llibre amb unes pàgines en blanc al final per permetre que el lector, si volia, hi pogués afegir els seus “me’n recordo” particulars. Era una altra manera de suggerir que tothom, al cap i a la fi, posseeix la seva pròpia experiència del que passa cada dia, de l’evident i el comú, de l’ordinari i d’aquell soroll de fons continu que és l’habitual, que no hi ha ningú, en fi, que no pugui dir, tal com fa Emili Manzano (Palma, 1964) al seu segon llibre, Me’n record, alguna cosa com aquesta: “Me’n record de tantes coses viscudes en companyia d’en Francisco que podria escriure un llibre sencer de menrecords”.

D’una vida banal com la de tothom, gràcies a la batalla estilística i la laboriositat verbal, res no s’enfonsarà en l’oblit

Tothom, en efecte, pot escriure la seva llista de records —cadascú es deu estimar els seus, encara que vistos per desconeguts siguin uns fets insignificants ben lluny de la proesa memorable—, a pesar dels riscos literaris que això comporta: tothom té parents que s’entesten a allargassar i magnificar la categoria de les seves vivències. Explícitament, des del títol, Emili Manzano no oculta què es proposa fer en aquest llibre: inscriure’s dins d’una tradició, establir un diàleg intertextual, homenatjar Joe Brainard i Georges Perec, i contar la seva vida mentre la contempla i l’organitza com un puzle de retalls autobiogràfics, instantànies culturals i registres sociològics que va fluint a través de la dolçor incomprensible —o perillosament cursi o perillosament sentimental— que concedeix a cada estampa evocada per la sonsònia del “me’n record”. Diu Emili Manzano: “Me’n record de les meves primeres temptatives literàries, que varen ser, com de costum, imitatives. Tengueren forma de llista, d’enumeració pura, era un model que em semblava abordable, exempt d’esforços de redacció, de problemes sintàctics i dubtes estilístics; la llista era el grau mínim d’escriptura, i procura un plaer elemental i immediat”: al llarg del llibre, l’autor s’interroga com descriure la voluntat d’agrair, amb la prosa de la memòria o la capacitat de la nostàlgia, la felicitat incondicional de les amistats, la serenitat que concedeixen les coses petites de cada dia, l’anar i el venir dels viatges, la gràcia de l’atzar i la vitalitat que concedeix l’art de madurar, l’alegria de constatar que hi ha poques coses que no s’hagin après dels llibres llegits, la celebració d’aquella llei de la memòria que segons García Márquez fa que les coses de la infància quedin per sempre més fixades en algun lloc del cor o del cap. Emili Manzano recorda la boira instantània que es formava a la copa d’anís del seu padrí quan hi afegia un raig petit d’aigua fresca, recorda que Ana María Matute deia que hi ha infanteses que duren tota la vida, recorda que va sentir dir a algú —no recorda qui— que les coses passen a la gent que les sap contar, i recorda també un aforisme d’Elias Canetti que fa així: “Principi de l’art: retrobar més del que s’ha perdut”.

I si això fos cert, que segurament ho deu ser, s’ha de concloure que Emili Manzano, a Me’n record, ha fet una operació prodigiosa amb aquesta màxima. Per què? Doncs perquè d’una vida tan banal com la de tothom, gràcies a la batalla estilística i la laboriositat verbal que s’hi desgrana pàgina rere pàgina, res del que hauria d’enfonsar en l’oblit no s’hi enfonsarà ni desapareixerà: la bona literatura és per recordar, alegrement.

Me’n record 

Emili Manzano 
Anagrama
189 pàgines. 17,90 euros