La Setmana passada

10 dies, milers de títols i 300 activitats després, avui es tanca una Setmana del Llibre en Català atípica per moltes raons. A la nova ubicació hi tornarem més tard, ara centrem-nos en les noves dates amb l’epicentre de la Mercè. El dia 24 al matí La Setmana era un formiguer a 26 graus. Vist de lluny a primera hora, l’Arc de Triomf oficiava una festa de l’escuma que em va costar interpretar. No era cap activitat programada sinó un artista de carrer fent bombolles de sabó al mateix lloc on Carles Puigdemont, fa un mes i mig, es va fer fonedís. Temptació de gran metàfora reprimida. Al Passeig Lluís Companys la primera impressió és que hem perdut vistes al mar però hem guanyat turistes. I on abans teníem l’estàtua del Salvat guardador-de fusta-al-moll ara hi ha la façana del TSJC. Però fa sol i el sol convida a l’optimisme, que avui pren forma no només d’expats sinó de catalans accidentals que, passejant pel centre, s’han trobat amb 86 casetes de llibres al carrer. Hi ha consens a l’hora de celebrar l’afluència: al Moll de la Fusta costava atreure el visitant no lletraferit i aquí l’assignatura del públic està convalidada des del primer dia. Hi ha un escenari menys, un espai-tallers menys i no tenim food-trucks, però més gent equival a més facturació i no és difícil trobar editors i llibreters satisfets amb el balanç.

I tanmateix La Setmana encara ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Són 42 edicions, ergo si gran vol dir madura ja ho és força. Però és possible que no hi hagi a Catalunya cap altre cita llibresca que hagi canviat tant al llarg dels anys. Recordo l’època de les Drassanes, potser la ubicació més longeva (del 1990 al 2005). Guardo aquells anys en un racó preferent de la memòria no per l’arquitectura gòtica ni per l’absència d’aglomeracions sinó per la sensació real que aquella era una immensa llibreria de fons, això és, l’únic espai en temps proto-internàutics on podies trobar títols que no cabien a les llibreries. De tant en tant hi havia signatures de llibres (encara no en dèiem “novetats”) però el plantejament era sobretot una invitació a descobrir la riquesa del catàleg de les editorials en català. Va passar el temps i, superat algun nyap geogràfic (l’envelat a la Plaça Catalunya), els 8 anys a la Catedral van consolidar el viratge cap a un nou model que té al 2010 una data clau, amb el trasllat de La Setmana del març al setembre. I en el món editorial, setembre és Sant Tornem-hi, represa i novetats. És així com durant moltes edicions La Setmana ha estat un bon mirall de la mateixa saturació que afecta el mercat: centenars de títols nous per presentar en pocs dies, escenaris delirants on cinc i sis escriptors havien de parlar un màxim de deu minuts perquè hi havia cinc autors més a la rereguarda.

Com fer compatible la llibreria de fons amb l’aparador de nous títols és encara un desafiament. I a la direcció de Cristina Domènech, després de tres anys al càrrec, li hem d’agrair la voluntat de revertir una inèrcia que es venia arrossegant durant massa temps: la sobredimensó de la novetat, l’all-you-can-eat de títols sense possibilitat de digestió. Mitigat aquest mal, s’obre un altre repte gens petit: evitar que esdevingui La Setmana del Llibre en Català de Barcelona. Si el que vol ser de gran (i tant de bo) és la cita literària més important després de Sant Jordi, convé que l’expansió sigui real, massiva (no només Sant Cugat) i celebrada a tot el país amb un entusiasme pancatalà. La capital pot fer de far, però seria un mal favor centralitzar-hi un esdeveniment que aspira a ser més festival que fira. I l’any que ve, quan els velers de Louis Vuitton ja no hi siguin, potser pot tornar a coronar-se com l’única regata cultural que ens interessa.