Odradek i Kafka, o l’eternitat

Odradek és la més estranya i sorprenent criatura de Kafka. N’hi ha diverses: de vegades objectes, de vegades animals com ara un talp, un creuament de gat i ovella, xacals, un escarabat anomenat Gregor Samsa, un mico, sirenes, un voltor, moltes rates, i un gos que investiga.

Però Odradek supera totes aquestes criatures. D’acord amb la descripció que en dona l’autor a la narració ‘Maldecaps d’un pare de família’, inclòs al llibre Un metge rural (en castellà: Barcelona, Acantilado, 2024), Odradek és un carret de fil, pla, en forma d’estrella, amb fil al mig però també amb tot de fils atrotinats, de molts colors, agafats desordenadament a la part exterior del carret. Del centre del carret en forma d’estrella, en surt una vareta transversal, a l’altra punta de la qual n’hi ha una de vertical. Així, sobre aquest suport de les varetes i una de les puntes de l’estrella, Odradek se sosté a qualsevol lloc, com sobre dues potes. Kafka precisa de seguida que podria suposar-se que aquest “objecte” és una cosa malmenada o morta, però no és el cas: es belluga per tota la casa del cap de família; de vegades es troba en un racó, de vegades repenjat a la barana d’una escala. Més encara: parla. No se li poden fer preguntes difícils, però el cap de família, un dia que el troba, li fa: “Com et dius?” I allò respon: “Odradek”. “I on vius?” “Domicili indeterminat”, respon. Però la major part del temps no diu res.

Kafka es va encarregar d’advertir els lectors que “n’hi ha que diuen que la paraula Odradek prové de l’eslau ... d’altres, en canvi, opinen que ve de l’alemany, només amb una influència de l’eslau”. Hi afegeix: “No obstant, la imprecisió de les dues interpretacions permet deduir amb raó que cap de les dues és certa, sobretot perquè en cap de les dues pot trobar-se un sentit a la paraula”. Tot era a punt, doncs, perquè els exegetes comencessin a postular les interpretacions més peregrines.

Max Brod, el marmessor de Kafka, suposava que la paraula venia d’una llengua eslava i pertanyia al camp semàntic de “renegat”, “apòstata”, “rebel”, “insurrecte”, “trànsfuga” o “desertor”, quasi tots adjectius que bé podrien aplicar-se a l’autor de la narració. Wilhelm Emrich creia que la paraula venia de la veu txeca odraditi, “desaconsellar”, que no aporta res a la interpretació del relat kafkià. Sembla més versemblant la idea de Heinz Politzer, que creia en la mateixa etimologia de la paraula, però que, d’acord amb el context de la narració, donaria el significat: “no em molestis”, “no m’atabalis”, o “deixa’m en pau”. Hi ha més explicacions, i totes són arbitràries, perquè Odradek era, en temps de Kafka, la marca d’una motocicleta que només com a “objecte” s’assembla al carret de fil de la narració.

Dit això, correspon al lector empescar-se què deu venir a significar aquest objecte, que de fet posseeix qualitat de subjecte: una cosa morta com un carret de fil pròpiament dit, no ho és. Llavors hem de suposar que és una cosa viva. Amb molta vida? Quan va néixer? Quan morirà?

El llegidor —i encara més tot investigador, que n’hi ha milers en el cas de Kafka— ha de fixar-se en el final de la narració, de menys de dues pàgines. El cap de família es pregunta endebades què deu ser aquell carret de fil, però intueix la seva existència: “Continuarà rodant en un futur escales avall amb la cua de fils desmanegats als peus dels meus fills i dels fills dels meus fills? És evident que no fa mal a ningú; però la idea que em pugui sobreviure em resulta quasi dolorosa”. Fi del relat. Observeu la contraposició entre la suposada llarga vida d’Odradek i el fi de les generacions: el pare, els fills i els fills dels fills.

Per força el lector es veurà empès a preguntar-se què pot ser una cosa de la que no se sap quan va néixer ni quan morirà. I no serà difícil que arribi a aquesta conclusió: Odradek és una figura que es troba al lloc de la immortalitat i de l’eternitat. Amb raó va dir Malcolm Pasley, un dels editors de la millor edició mai feta de tota l’obra de Kafka (Kritische Kafka Ausgabe, base de l’edició en castellà a Galaxia Gutenberg), que aquesta narració es trobava en l’òrbita d’'El caçador Gracchus’ de què parlàvem diumenge passat. Com aquesta, ‘Els maldecaps del pare de família’ projecta el lector cap a un espai indefinit i etern, sense començament ni fi, que són, en quasi totes les teodicees, els principals atributs d’un déu.

L’estiu de 1999 va córrer a Barcelona, a càrrec de l’artista Jeff Wall, una “exposició” en honor d’Odradek que va tenir lloc a la Fundació Mies van der Rohe. D’aquella obra site-specific procedeix la fotografia que il·lustra aquest article. Vila-Matas i un servidor tenim un Odradek a casa (endevineu qui els va construir), que ens sobreviurà.