_
_
_
_

De l’Aloma a l’Aloma

Malgrat que ella mateixa no creia que fos bo reescriure obres de joventut, Mercè Rodoreda ho va fer el 1968 amb aquest títol publicat per primer cop el 1936

L'escriptora Mercè Rodoreda l’any 1938.
L'escriptora Mercè Rodoreda l’any 1938.Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans

Diu Rodoreda: “Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai” (al pròleg de Mirall trencat). Si suposem que això va així, ella cauria al segon grup, el dels que triguen a trobar l’estil. I potser l’estil de Rodoreda es definiria millor com un to, com li ho diu el 1961 en una carta el seu amic Obiols quan reconeix que el que ella fa és “molt important” per les coses que diu i per com les diu “amb un estil, millor dit, amb un ‘to’, que és el que manca al 80 per cent de la gent que escriu”. Els del vint per cent que tenen estil, o to, propi, els tinc en compte, els altres vuitanta, per mi… com si no existissin.

També, posats a fer classificacions d’aquestes, podem dir que dels escriptors que tenen l’estil definit des del primer dia n’hi ha de dues menes, els que són de primeríssima des de la primera obra fins a l’última, com Víctor Català, i els que si al principi ja són bons, després amb el pas dels anys i de les obres van millorant i millorant fins arribar a ser també de primeríssima, com Stevenson.

La mateixa Rodoreda, quan li plantegen la possibilitat de publicar-li les obres completes, diu que “hi ha quatre noveŀles que voldria deixar mortes … per dolentes” perquè tot allò que va escriure abans de la guerra ella ho voldria esborrar, oblidar i destruir. Només en salva Aloma (acabada el 1936) però a condició de reescriure-la, tal com ho farà el 1968, tot i que ja havia afirmat, en una carta a J. Molas, que “no crec gaire en les revisions d’una obra de joventut, perquè molt sovint en comptes de millorar-la l’esguerren”.

Aquesta Aloma, la noia, en realitat es diu Àngela, però ja des del primer dia “un vell oncle que tenia gran ascendent en la família” i que “llegia Llull en havent sopat” diu que ell li dirà sempre Aloma i que espera que els altres també ho facin. I aquella mateixa tarda la mare diu: “No crideu tant que Aloma dorm”… i el nom li queda.

La ballarina Josephine Baker (1906 - 1975), vestida per al seu famós 'banana dance', circa 1925.
La ballarina Josephine Baker (1906 - 1975), vestida per al seu famós 'banana dance', circa 1925. Walery (Getty Images)
Si no hi hagués la grandíssima Rodoreda posterior, ‘Aloma’ seria una obra respectable i poc més

Aloma guanya el premi Crexells el 1937 i Francesc Trabal la saluda dient que “és la noveŀla que ens fa quedar millor a tots plegats i que situa la nostra producció actual en un pla honorable al costat de les altres literatures”. Però d’Aloma a La meva Cristina, o d’Aloma a La plaça del Diamant, hi va un abisme, de peculiaritat d’estil, de força imaginativa, de posicionament sorprenent de l’autora, de tot. Si no hi hagués la grandíssima Rodoreda posterior, ara Aloma seria una obra respectable i més o menys recordada… i poc més; seria una noveŀla bona, com altres d’aquells anys de Trabal, Soldevila, Jordana… però per darrere de llibres tan forts com els Contrallums, de 1930, de Víctor Català, per exemple.

L’Aloma nova segueix punt per punt l’Aloma primitiva, frase a frase, però el 99 per cent dels paràgrafs hi han quedat alterats, a voltes poc i a voltes més. La primera frase, “L’amor em fa fàstic!” a la segona versió va amb guió perquè ella la diu, a la primera no, només la pensa: “Va dir-s’ho pensant en aquell pobre gat”… mentre que a la versió nova no s’ho diu, ho diu, i la narració ho comenta: “Havia pensat tota la tarda en aquell pobre gat”… i així ho va tocant o retocant tot.

En la segona desapareixen dones icòniques com l’actriu Joan Crawford o la ballarina Josephine Baker

Alguns referents dels anys trenta (com quan hi ha una manifestació i algú diu que “eren els comunistes”) desapareixen a la versió refeta, i també hi desapareixen molts noms propis (com el del llibre Pinya de rosa, que Aloma es pensa que deu ser pinya americana), però d’altres s’hi afegeixen el 1968, com les marques dels anuncis al metro. Quan Aloma i el cunyat que ha vingut d’Amèrica van al cine, el germà els ho proposa, a la versió vella, dient “Fan una Crawford” mentre que a la nova el nom desapareix: “Fan una peŀlícula molt bonica”. El 1968 hi han desaparegut dones icòniques, com aquesta actriu de Hollywood, o la ballarina americana Josephine Baker, que triomfava a París amb danses erotiquíssimes que als Estats Units li haurien prohibit. Aloma té una veï­na que es diu Coral, una moderneta seductora que fuma i que aparenta una llibertat que segons la narradora (o segons Aloma, aquí la cosa queda confosa) és “imposada” per una “mena d’esnobisme”. La Coral a casa hi té una nina negra que representa la Josephine Baker amb la famosa faldilla de bananes (“En un racó una Josephine Baker els mira displicentment i fa tremolar els plàtans que li són faldilla” mentre que a la versió moderna això queda reduït a “Asseguda en una butaca, una nina negra amb una faldilla de ràfia, semblava que els mirés”). La Coral té un amant, també modernet, que va citant Pere Serafí i Josep Carner, i que potser és un retrat burlesc (però sense mala fe) de Francesc Trabal.

En molts aspectes m’estimo més l’Aloma antiga. En certs detalls la moderna hi guanya; el criteri amb què Rodoreda retoca no queda gens clar, en algunes coses simplifica i neteja, i en d’altres omple i detalla, sobretot quan es tracta de flors. El primer cop que Aloma i el cunyat follaran, que ell l’abraça febrós i li agafa un pit, ella “No sap fugir. Pren les carícies” (tot això a la versió 1936); el 1968 aquestes dues frases no hi són, i la mà al pit tampoc; i al matí, quan Aloma es troba sola, “es toca el pit com masegat” (1936), o “Els pits li feien mal” (1968), i no gosa anar a la finestra perquè el 1936 “l’esgarrifa que les coses la vegin. S’esgarrifa de veure’s. Ha estat com sortir d’una mort molt desitjada”, i el 1968: “Li feia vergonya que els seus arbres la veiessin. Era com si acabés de sortir d’una mena de mort”. Una mena de mort fa joc amb el llibre que Aloma s’ha comprat al primer capítol, el que té amagat a dalt de l’armari, Una mena d’amor, de Cèsar August Jordana: una bona noveŀla de la relació d’un noi que vol ser poeta (però fa de corrector) amb una ballarina eròtica del Paraŀlel: ella i ell es passen més de dos capítols follant i follant, amb un llenguatge gens pornogràfic, molt fi, sense lliçons d’anatomia però amb una temperatura eròtica alta i bonica, i amb un to d’escriptura molt ben trobat.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_