‘Aprendre a esquivar les bales’, de Xavi Coral: Alè de veritat i alguna sorpresa
En el debut narratiu del periodista, les vicissituds de la guerra adquireixen un valor diferent, un grau d’autenticitat verificable
Agafem Aprendre a esquivar les bales, el debut narratiu del periodista Xavi Coral (Terrassa, 1971), veiem que a la contraportada se’ns informa que versa sobre l’avi de l’autor, un tinent de la República que viu la guerra al front d’Aragó, que participa en la Batalla de l’Ebre, que després del triomf franquista s’exilia a França, coneix l’empresonament al camp de concentració de Sant Cebrià i acaba tornant, al cap d’un temps, a Espanya, per submergir-se de ple en les inclemències de la postguerra, i de seguida ens espantem.
Ara haurem de llegir una altra novel·la sobre la Guerra Civil espanyola? Serem capaços, una vegada més, d’aguantar un nou discurs alliçonador sobre la memòria històrica vista com un acte reparador de justícia moral? Ens tocarà haver de suportar impertèrrits i amb bona cara l’enèsim relat sobre les desventures d’una víctima desgraciada pels efectes col·laterals propis de totes les guerres? I, a més, en ser Josep Trullàs, el protagonista d’Aprendre a esquivar les bales, un familiar de l’autor, ¿ens veurem amb cor d’empassar-nos sense queixa els ingredients que normalment acompanyen aquest tipus d’operacions, és a dir, el sentimentalisme, la bonhomia, l’emoció rutinària d’uns records més aviat fútils per a tots els que no compartim cap mena de lligam afectuós amb la família Trullàs? De veritat que es pretén que el lector esperi trobar emoció literària en una novel·la on s’assegura que “el meu avi representa tants d’altres soldats que no van poder tornar de la guerra i explicar la seva història”?
No és inoportú emparentar-lo amb els testimoniatges que Joan Sales va deixar amb les seves cartes a Màrius Torres
Comencem a llegir Aprendre a esquivar les bales, doncs, sense gaire confiança, però de seguida ens adonem que les reticències que ens acompanyaven inicialment no eren justificades; ben aviat constatem que l’escriptura de Xavi Coral s’encarrega amb pertinència d’esquivar qualsevol concessió a l’emotivitat, a la trampa de la cursileria, a l’artificiosa voluntat de corprendre; ben aviat, en fi, s’observa també que enlloc es va a la recerca de la pintura guinyolesca de la barbàrie bèl·lica, que les radiacions, els jocs perillosos i les tempestes d’acer de la guerra són descrites amb una cura i uns detalls que eviten en tot moment la temptació de l’efectisme, com si fossin miniatures plàstiques d’enorme eloqüència. Llegim Aprendre a esquivar les bales i, de cop i volta, ens adonem que ja som a la vora de la pàgina 100 sense haver aixecat la vista del llibre, captivats per la narració d’uns fets i unes sensacions prou conegudes a través d’altres títols, sí, però aquestes vicissituds, aquestes peripècies, els avatars dels protagonistes d’aquesta guerra civil, la pornografia de l’horror, aquí adquireixen un valor diferent, un grau d’autenticitat verificable, com si ens confessessin un cúmul d’experiències inèdites. I això, aquest alè de veritat que irradia la novel·la, es deu al fet afortunat que el protagonista, l’avi de Xavi Coral, “des del primer dia que va entrar a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, va dedicar-se a relatar tot el que li passava. Escrivia com a necessitat vital, gairebé com a medecina, tremolant de por dins d’una trinxera o de fred en un camp de concentració”, un material que va poder salvar enviant-lo periòdicament per carta a casa seva.
Amb totes les distàncies que calen, no és inoportú emparentar el que Xavi Coral novel·litza a Aprendre a esquivar les bales amb els testimoniatges que Joan Sales va deixar en les seves cartes a Màrius Torres o amb el diari escrit per Edmón Vallés al llarg de la mateixa Guerra Civil: Josep Trullàs també va haver de pensar que potser Hegel tenia raó, i que l’astúcia de la Història adopta a vegades una manera de ser incomprensible per a la mentalitat normal i corrent; o va haver d’aprendre que les penalitats de la guerra, el furor homicida dels soldats avançant cap a la zona enemiga, les patrulles desorientades enmig d’un territori hostil, els ferits que s’apilonen als marges dels camins, els presoners famolencs, la brutícia, les nits sense dormir, el fàstic, es poden obviar una mica gràcies al concurs de la camaraderia; també devia adonar-se que Maurice Chevalier, a La por, no s’equivocava gens ni mica quan deia que és indubtable, en una guerra, que existeixi l’heroisme, però que “no compensa la immensitat del mal”.
Aprendre a esquivar les bales
La Campana
256 pàgines. 21,90 euros
