‘Os’, de Marian Engel: Ella i la bèstia

Una dona blanca inicia una relació sexoafectiva amb un os. Sembla una broma però és la sinopsi d’una de les millors novel·les del segle XX: una novel·leta no gaire llarga, en aparença lleugera i modesta, i no sempre coneguda, però en tot cas una obra immensa en la seva profunditat i riquesa.

Lluny de voler fer broma, Marian Engel la va escriure amb una convicció (idees clares, un pla mestre) i una ambivalència (poesia, replecs) que, en l’exercici literari, rarament conflueixen amb tanta harmonia i tan bon resultat. Publicada el 1976, Os no va passar desapercebuda ni lliure d’escàndol en el territori de les lletres canadenques anglòfones: és, quin remei, una mena de fita nacional que avergonyeix uns lectors i n’agermana uns altres en l’admiració més completa. L’admirem fora del Canadà perquè (tant se val d’on vinguem) també parla de nosaltres.

Una trama que seria absurda o simplement vulgar resulta delicada, per moments pornogràfica, també espiritual

La Lou, una rata de biblioteca de 27 anys, ajorna la feina a l’arxiu de la universitat i viatja al nord de la província, fins a una illa en un llac, on treballarà en l’inventari del que va ser la finca d’un pròcer canadenc. Entre el patrimoni, a banda dels mobles antiquats i les lleixes de llibres del segle XIX, hi ha un os mascle que l’últim inquilí estimava com una mascota... La Lou, apartada de la civilització, s’atrevirà a transgredir el tabú bestia­lista: “bestialisme”, però, és una paraula massa severa,­ i en la gosadia de la Lou hi ha molta sensua­litat eròtica i una mica de seny i tot. Apropant-se a l’os, com a joguina sexual primer i com a company afectuós després (aquí sí que hi ha una broma, brillant: tan desastroses han estat les seves relacions que ha trobat l’home ideal en un os?), aprendrà alguna cosa sobre si mateixa, sobre la naturalesa del desig, sobre la humanització dels animals... Os és un relat d’empoderament femení però no pas un d’obvi: la Lou és la primera a entonar el mea culpa responsabilitzant-se de les relacions lamentables que ha anat acumulant i, cap al final de la novel·la, fa de mal sentenciar si és una heroïna estigmatitzada (una Hester Prynne de La lletra escarlata) o una de victoriosa (la Mila de Solitud) o totes dues coses.

Cal entendre que amb Os, a la seva peculiar manera, Engel recrea el mite de la bella i la bèstia, i no pas amb el lirisme culte i rocambolesc d’Angela Carter, sinó amb les maneres de la narrativa (diguem-ne) realista. Arreu del món la rondallística ha explotat el mite del consort animal (amb guineus, tigres, llops, bous) gairebé sempre amb la intenció de ser útil al patriarcat i —ara ve la moralitat— preparar les noies per al matrimoni (amb un estrany) i per a la sexualitat masculina (bestial). Bruno Bettelheim, a Els usos de l’encanteri (1976), ens diu com ha de concloure tota variació d’aquest mite: “És l’afecte i la devoció de l’heroïna el que transformarà la bèstia en home. Només en el cas que ella se l’estimi de tot cor, ell podrà desencantar-se”. L’encert d’Engel és que no vol conduir el relat cap al desenllaç ortodox. Senzillament, no estem en un conte de fades i la Lou és una adulta, tot madurant un pèl més, per la via de l’experiència (en aquest cas una micona de petting amb un os que podria matar-la d’una urpada).

El missatge entre línies del conte de la bella i la bèstia no és l’únic que Engel frustra. La novel·la també ataca l’amor romàntic (la idealització de l’altre, o una de les seves variants: la pretensió de canviar-lo) i destrueix, amb subtilesa, alguns binomis que encara subordinen el pensament occidental, categories com humà/natural o masculí/femení: no és casual que un os, palpablement masculí, sigui descrit en termes femenins aquí i allà (“Va seure dins l’aigua com una senyora de malucs amples”), o com un objecte inert, enganyosament sense agència (“Seia allà, ferm com un sofà, domèstic, una catifa d’os”).

En mans d’Engel, una trama que seria absurda o simplement vulgar resulta delicada, per moments pornogràfica, també espiritual... De la comparació poètica passem a la crue­sa dels fets. Si hi ha passatges vulgars és per la vulgaritat de mirar la vida sense prejudicis i entendre que, per amor i per atracció sexual, travessem límits. La Lou els ha travessat. La societat l’hi farà pagar? Se’n tornarà a la vida ordinària amb una lletra escarlata gravada a la pell? Mentre més hi rumiem, més gran es fa la novel·la.

Os  

Marian Engel 
Traducció de Míriam Cano
La Magrana. 114 pàgines. 20,50 euros