Japonesos en mans catalanes: De la graella de Carlota Akaneya al sushi del Bar Chiqui

La passió per la gastronomia japonesa és més que evident a Barcelona, amb una bona oferta de restaurants. La majoria de bons són a mans de cuiners japonesos, però també n’hi ha alguns que valen la pena i no estan dirigits per nipons. És el cas de Carlota Akaneya, un establiment especialitzat en sumibiyaki, com s’anomena la graella japonesa que es col·loca al centre de la taula, situat en ple centre del Raval; o del Bar Chiqui, que malgrat el seu nom de taverna de tota la vida, amaga un sushi molt ben elaborat al barri de Sant Antoni. Això va de cuina japonesa en mans catalanes.

Carn a la brasa de Carlota Akaneya

A molts els sonarà el restaurant Carlota Akaneya perquè de nou no en té res. Va obrir el 2011, fa ja 14 anys al barri del Raval. En aquell moment l’eclosió de japonesos ja portava cua però la seva novetat va ser dedicar-se al sumibiyaki, la barbacoa de carbó vegetal, i asseguren que van ser els primers d’aquestes característiques d’Europa. Però la seva història comença abans, el 2009, quan l’Ignasi Elías viatja a Kioto i descobreix un restaurant anomenat Akaneya Junshinken, situat a l’emblemàtic carrer de Pont-chō, a la vora del riu Kamo.

Li agrada tant que hi torna vàries vegades amb el seu amic Felipe Fernández i decideix replicar-lo a Barcelona. En manlleva l’Akaneya, però li afegeix Carlota al davant, el nom de la mare de Felipe. A poc a poc, es va fent un nom i actualment és un dels llocs més recomanats per mejar carn a l’estil japonès. De fet, tenen també Pilar Akaneya a Madrid i Marie Akaneya a París. Als tres locals poden presumir de servir la vedella Matsusaka, la vedella wagyū més preuada pels japonesos i, a més, procedent de la seva granja més exclusiva, Ito Ranch. Aquí també serveixen un meló japonès exclusiu, el Crown Melon, amb el qual s’acaba el menú degustació.

Al Carlota Akaneya s’hi va a menjar carn que un mateix passa per la graella, col·locada al centre de la taula, després de rebre les indicacions oportunes per part del cambrer. Tenen dos menús degustació, l’Akaneya inclou especialitats japonesos amb degustació de vedella Kobe A5 ( un número que indica la màxima qualificació de la carn) i també algun peix, mentre que el Fukuroi és una immersió total a les carns més especials del restaurant: el wagyū Ito Ranch de vedella Matsusaka A5. S’acaba amb el postre de Crown Melon de Fukuroi, que és la ciutat de la Chiho Murata, dona de l’Ignasi Elías.

No us faci por l’umeshu, el sake de prunes amb el qual comença el segon menú. És suau i aromàtic. Juntament amb la sopa de miso de Hokkaido que segueix, obre la gana per rebre amb ganes el Tonkatsu, el llom de porc macerat i arrebossat. A partir d’aquí ja s’encén la brasa, i mentre es va fent un hotpot de verdures i bolets amb salsa Mentsuyu, comencen a sortir els talls de carn. Primer, uns talls de la part posterior de la vedella (quadril) amb salsa miso ponzu; un assortiment de tres talls de la mateixa carn de vedella Matsusaka o una peça del dia de vedella de la granja Ito Ranch, que no sempre és la mateixa, però es busca que sigui la més greixosa, amb els laminats blancs que certifiquen el gust i la melositat. La funció acaba amb un suculent nigiri de llom baix d’aquesta apreciada vedella, que és el punt final d’un banquet on es premia sobretot la qualitat.

El sushi del Bar Chiqui

En aquesta doble carta de japonesos a mans catalanes és precís incloure una bar de tota la vida que elabora un sushi molt ben valorat i a un preu molt assequible. Al Bar Chiqui, un clàssic del barri de Sant Antoni, encara s’hi pot fer un vermut o unes gildes, però sobretot corren per les taules plats i safates plens de sushi. Va ser la manera de salvar la pandèmia en aquest bar i, arran de l’èxit, s’ha consolidat com la principal aposta. De moment, conviuen el vell i el nou amb bona entesa, però tot fa pensar que el sushi guanyarà la partida.

De fet, ho explica Sònia Riasol, la filla del propietari, Enric Riasol. Cap al 2021, en ple confinament, amb la seva parella, Douglas Alves (originari del Brasil), van començar a fer sushi per emportar al bar del seu pare. De tal manera que els veïns s’hi van acostumar i ja no han deixat de demanar-ne. Actualment, la carta més llarga és la de sushi i tenen un menú de migdia també d’estil japonès, però als matins i a l’hora del vermut segueix sent un bar tradicional d’entrepans i cafès o cerveses i llaunes de musclos.

Si la convivència de les dues modalitats és curiosa, encara ho és més trobar-se menjant sushi amb botes de vi al davant, taules de marbre i una barra amb sifons. La Sònia no ha canviat res del local i allò que al principi li feia certa vergonya, s’ha acabat convertint en un dels forts d’aquest bar de sushi que manté l’encant d’aquesta taverna inaugurada el 1959. De bon matí, la gent hi fa el cafè amb llet i un entrepà que encara prepara l’amo, i a partir de la una la filla pren les regnes i el converteix en el bar de sushi.

Si hi feu el menú, no us perdeu de primer el tempura de llagostins o del que toqui aquell dia, i de segon aposteu per l’assortit de sushi al gust del xef. Al vespre, hi ha peces de la carta que cal tastar, com l’usuzukuri de toro, el cruixent d’alga nori amb tàrtar de tonyina o el nigiri d’anguila i foie. A vegades cal tenir paciència, tot es fa al moment i és laboriós. La Sònia explica que és la primera sorpresa sobre el bar que han muntat. Ella no es pensava que s’acabaria quedant al negoci familiar. Però res ha estat planificat, sinó que les coses han anat sorgint i tot apunta que el bar Chiqui ja no es despendrà d’aquest deix japonès. És un viu exemple de la deriva multicultural barcelonina.