‘La gran il·lusió’, una bona evocació del cinema català a 3Cat

La primera temporada de la sèrie La gran il·lusió es va estrenar a TV3 el gener del 2019. Cobria fins als anys cinquanta del segle passat. Els màxims responsables eren Àlex Gorina i Esteve Riambau. El projecte íntegre era de 14 episodis, però no s’hi va arribar. Ara, de sobte i quasi d’amagatotis, se n’ha estrenat la segona temporada, de sis capítols, un menys dels previstos. La sèrie mereixia ser acabada, i s’havia de fer de pressa per no perdre testimonis. En tot cas, l’estrena s’ha endarrerit més de cinc anys. La primera temporada va acabar amb una trencadissa entre TV3 i els responsables intel·lectuals de la sèrie. La cadena va programar-ne el primer capítol en prime time, i la resta d’episodis, abans de tenir cap dada d’audiència, van saltar a canals i horaris totalment secundaris. Segurament els responsables de la graella no pensaven que una sèrie sobre la història del cinema català podria tenir una bona acollida. Però el primer capítol va fer molt bona audiència. Malgrat això, TV3 va mantenir-la castigada en ubicacions i hores inconvenients. I l’estrena d’aquesta segona temporada, el dilluns dia 8, també va donar bons resultats: 218.000 espectadors de mitjana i un 11,7% de quota. A 3Cat ja hi ha penjats tots els capítols.

Gorina i Riambau van considerar, llavors, que es menystenia la seva feina i van dimitir irrevocablement. Aquesta segona temporada la dirigeix Luis Salgado, que havia estat a Cinema 3, i Mai Balaguer, que havia treballat en la primera temporada, és l’encarregada de la “supervisió creativa”, segons la fitxa de 3Cat. Ara, Àlex Gorina apareix com a autor de la “idea original”. També surt entrevistat com a director d’una etapa del Festival de Sitges.

La sèrie sempre ha portat un subtítol encertat: Relat intermitent del cinema català. La segona temporada el manté, i la intermitència és òbvia. Tot i que s’endreça per dècades, quan agafa un tema, com ara el cinema de terror, pot parlar d’una productora Fantasy Factory (creada als noranta pel recentment desaparegut Julio Fernández) i evocar l’existència als anys setanta de Profilmes. La sèrie es construeix a base de llampecs temàtics o biogràfics tractats molt correctament, sense petulància acadèmica —hi ha títols com Tothom en pilotes i bons recursos al·lusius—, encara que d’una pertinença irregular. Hi ha metratges desiguals, com el dedicat a Pere Portabella, breu, i Ventura Pons, llarg per comparació. Sobta, per exemple, que hi hagi minuts dedicats a desmentir l’anècdota a causa de la qual van penjar al productor Josep Antoni Pérez Giner el motiu d’“innombrable” perquè, deien, portava mala sort. Aquest episodi, justament, es clou amb un reconeixement a la seva feina. A determinats espectadors els resultarà una novetat descobrir que als anys setanta el públic feia excursions a Ceret o Perpinyà per veure cinema censurat a Espanya o l’emergència d’una escola de Barcelona, amb una gosadia estètica, i un hermetisme, que volia enfrontar-se al rea­lisme del Nuevo Cine Español.

Hi ha una nombrosa desfilada de noms propis, majoritàriament masculins, no per culpa dels autors de la sèrie sinó d’una realitat industrial masculinitzada. La sèrie esmenta molt de passada la discrepància que va haver-hi en l’àmbit del cinema en el Congrés de Cultura Catalana l’any 1977, on les conclusions presenten dues definicions irreconciliables sobre què és cinema català: el que parla català o el que té elements de producció domèstica, parli l’idioma que parli. La sèrie, lògicament, no ignora l’abundant cinema català en castellà.

La gran il·lusió acaba amb una mirada sobre el futur particularment optimista, poc argumentada. En tot cas, fa un bon servei a la història del cinema català: documentant un passat centenari i alimentant la memòria de manera entranyable, amb força evocadora. I repesco paraules a la sèrie de José Luis Guerín sobre què és el cinema: somniar ombres, capturar de trossos d’un temps que ha fugit.