Les millors pel·lícules de l’any: decadència burgesa, lluita obrera i maternitat en disputa

Pocs dies abans d’emportar-se sis premis Gaudí a casa, la directora de Creatura, Elena Martín, va afirmar que el 2023 va ser l’any de la “generació de la teràpia” per allò que les directores i directors del seu curs van mirar cap al passat per entendre present. Si preguntéssim a algun cineasta de què ha anat aquest 2024, la resposta, possiblement, seria immediata, molt més material que psicològica. Aquest any ha estat el de l’idil·li amb la taquilla, en què les sales s’han tornat a omplir. I no només ha passat amb una pel·lícula aïllada, convertida en l’excepció màgica com ho va ser Alcarràs el 2022 (2,3 milions d’euros de recaptació total). El 2024 ha passat amb dues cintes molt diferents per la seva particular mirada de classe, però convertides en fenomen de taquilla incontestable: el retrat tragicòmic de la decadència burgesa de Casa en flames va superar els tres milions d’euros de recaptació en només 16 setmanes de cartellera, mentre que l’exercici de memòria de la lluita veïnal i obrera d’El 47 va fer el sorpasso poc després, en assolir aquesta xifra talismà en la desena setmana als cinemes.

Potser la normalització dels subtítols en tot allò que veiem ha acostat el públic del territori espanyol a un cinema que parla en català, però ho ha fet de manera puntual i sense parar atenció a altres títols que també mereixien una mica d’estima. Més enllà dels sis milions simbòlics de Casa en flames i El 47, aquest va tornar a ser un any de pel·lícules que amb prou feines van poder resistir quatre setmanes a la cartellera, i que van aconseguir visionats i la inclusió en la conversa cultural gràcies a la seva esperada segona vida: l’arribada a les plataformes televisives. Va passar amb Mamífera en aterrar a Movistar i a Filmin, amb Calladita a Netflix, i passarà amb Salve Maria, tres pel·lícules no menys rellevants que completen la llista del millor del 2024.

El 47

El miracle de l’any. La cinta de Marcel Barrena sobre el segrest veïnal d’un autobús el 6 de maig de 1978 en la lluita per dignificar les vides de la Catalunya dels altres catalans ha batut rècords i continua encara en cartellera, tres mesos després de la seva estrena. Amb més de 457.000 espectadors aconseguits al novembre, El 47 ―una pel·lícula que, més enllà de la figura omnipresent de Manuel Vital, també orbita sobre el desarrelament i la vergonya de classe entre els fills dels migrats― ha superat tots els registres: a més de Casa en flames, va batre Pa negre i Alcarràs com la pel·lícula en català més vista els últims 40 anys. Té, a més, 18 nominacions als propers premis Gaudí.

Casa en flames

“Havia de ser una pel·lícula de pijos, perquè com més pijos fossin els ho podíem fer passar pitjor”, va explicar Dani de la Orden en aquestes pàgines sobre aquesta ficció coral que sembla una obra de teatre i en què una família desmembrada decideix reunir-se de manera excepcional a la segona residència de la Costa Brava a petició de la mare (Emma Vilarasau). Amb 14 nominacions als Gaudí i moments que ja són pura història pop, com aquest “però què us passa als catalans amb les cales” de Macarena García a la barca, la cinta ha confirmat el guionista Eduard Solà com un dels noms de l’any per signar les millors ficcions de la temporada: va ser corresponsable de La Virgen Roja de Paula Ortiz, juntament amb Clara Roquet, i guionista de Querer, la millor sèrie de 2024.

Calladita

Fa falta molta feina perquè les cases estiuenques de l’Empordà llueixin tan inabastables com serenes. “Les filipines són les millors, però tenim aquesta noia, colombiana, que ens funciona de meravella”, confirma una Ariadna Gil més cabrona i pija que mai a la pel·lícula de Miguel Faus protagonitzada per Paula Grimaldo. Amb dues nominacions als Gaudí, Calladita funciona com a revers tenebrós i fastiguejat de Casa en flames: què passaria si observéssim una família de la burgesia catalana estiuejant a la seva segona residència, però sempre des del punt de vista de l’Anita, la minyona sense papers que ordena les vostres vides? Doncs que escoltaríem els que normalitzen l’esclavitud laboral, el racisme i l’assetjament sexual sense que els tremoli el to ni el pols. Monstres intocables sense por de mostrar-se com a tals perquè viuen envoltats i protegits pels seus iguals.

Salve Maria

El 2024 no hi ha esperança ni assossec per a les mares al cinema català. Com les ganes de sortir corrents a què s’enfronta l’obsessiva i turmentada mare primerenca (Laura Weissmahr) que retrata Mar Coll a Salve Maria, que s’endinsa en el terror psicològic a través de l’asfíxia i els pensaments intrusius d’una mare que no sent aferrament pel seu bebè i que s’obsessiona amb una mare infanticida de les notícies. Coescrita amb Valentina Viso, aquesta adaptació lliure de Les mares no, el text híbrid de ficció i assaig de Katixa Aguirre, ha aconseguit set nominacions als Gaudí.

Mamífera

Aquí passa com amb els antics trending topics: o s’està molt a favor o molt en contra de les 72 hores de turment psicològic de Lola (María Rodríguez Soto), en què revaluarà per què no vol ser mare. Als seus 40 anys, sense buscar-ho, s’ha quedat embarassada de la seva aparent parella idíl·lica (Enric Auquer). La tercera pel·lícula de Liliana Torres ha aconseguit tres nominacions als Gaudí explorant la culpa amb què carreguen aquelles que decideixen no tenir descendència i com influeixen els diners en les diferents maternitats contemporànies.

Bola extra: Els buits

Tothom hauria de veure l’imperdible exercici de memòria històrica d’aquest curtmetratge documental que narra la història de Mariona Roca Tort, tancada en un reformatori del Patronat de Protecció a la Dona franquista i en una clínica psiquiàtrica. Dirigit per Marina Freixa (la seva filla), Sofia Esteve i Isa Luengo, està disponible a Filmin i nominat als Gaudí.