El millor de l’any a la televisió: ‘Samuel’ i ‘Això no és Suècia’

El 2024 ha estat un any d’aniversaris rodons per a tres televisions públiques en català amb seu a Barcelona. La més joveneta, Betevé, ha fet 30 anys; TV3 va iniciar les emissions regulars ara en fa quaranta i TVE va emetre l’any 1964 el primer programa en català (La ferida lluminosa). Després vindrien Giravolt, Tot art, l’informatiu Miramar… una feina pionera i valenta del circuit català, massa sovint oblidada. TVE tenia al davant un Pujol que de cap manera volia que hi hagués una televisió pública en català a la qual no pogués trucar, manar. I TV3, un PSOE que teoritzava una televisió autonòmica folklorista. La seva història és llarga i entrebancada, amb tristes èpoques d’estricta obediència política, però són part del patrimoni audiovisual català. Aquest any, episodis com els abusos sexuals de sacerdots o les inundacions a València, que demanen tractaments on es respecti les víctimes i no hi hagi reporters impostors que s’enfanguin expressament els pantalons, expliquen la necessitat de la televisió pública.

En el cas de TV3, són els telenotícies la sòlida garantia de l’èxit en les audiències. I és una sèrie periodística (Punt de no retorn) la que ha rebut un merescut Emmy. La sèrie és una producció de 3Cat que, paradoxalment i incomprensible, està mig amagada a la plataforma. A 3Cat hi ha penjats els set capítols de la primera temporada (sobre la Gihad Islàmica Palestina, la utopia japonesa dels robots i la IA, el rebuig britànic a la immigració, el front d’Ucraïna, la batalla pel clima i dos capítols dedicats a l’Argentina de Milei) i dos de la segona. Són peces de mitja hora, sense la veu d’un narrador savi. Les necessitats informatives es satisfan escoltant els testimonis escollits. Òbviament, hi ha una intenció per part del seu autor, Raül Gallego, però deixa molt marge a l’espectador perquè pugui construir la seva opinió sobre el tema exposat. Una sèrie magnífica sense l’atabaladora retòrica que acostuma a acompanyar l’anomenat periodisme de denúncia. Punt de no retorn en té prou amb l’habilitat expositiva de l’autor i la força, enorme, dels testimoniatges. És una mostra de confiança en la intel·ligència de l’espectador.

A l’hora de complir amb l’usatge del resum de l’any… trio molt en particular Samuel, d’Emile Tronche. Una creació francesa d’animació que té la participació en la producció d’Arte, TVE i 3Cat, un exemple de col·laboració que hauria de ser més freqüent. Samuel és una miniatura en blanc i negre, un dibuix que s’estalvia tot el que no cal —hi ha un particular treball en les mirades—, sobre la petita història d’un col·legial de 10 anys, els seus companys, les seves amigues i…un amor no correspost. Tronche s’estima les seves criatures, que viuen un canvi d’etapa. El punt de vista és el de Samuel. Episodis de quatre minuts, suficients per dimensionar amb tendresa i encertadament les petites calamitats i grans angúnies emocionals del protagonista. Determinades músiques les trien les emissores que programen Samuel. En una escena del cor escolar, per exemple, a TVE es canta Por qué te vas, de Jeanette, i a 3Cat, Paraules d’amor de Serrat. Crònica sentimental d’una aparent senzillesa sobre l’arribada a la pubertat i com organitzar-se una vida que, sense necessitat de grans daltabaixos, es complica.

Projectes com ‘Samuel’, una animació francesa que té la participació d’Arte, TVE i 3Cat, haurien de ser més freqüents

A la sèrie Això no és Suècia tornem a trobar TVE i 3Cat, a més d’una cadena sueca. A cavall entre 2023 i 2024, la seva reconfortant estrena va arribar després d’un notable ensopiment de la ficció a la televisió catalana, si s’exceptua la notable Com si fos ahir, amb uns personatges que ja formen part del veïnatge de l’espectador. Això no és Suècia explica com s’enreda la vida de la Mariana i el Samuel, pares joves d’una parelleta. Volen seguir totes les receptes que prometen la perfecció de vida segons uns models de conducta que, agafats de la manera que de l’agafen, només porten a l’estrès i a la decepció. La família com una secta i els perills d’una modernitat integrista. El contrapunt exemplar el posen dos avis que saben aprofitar la vida amb totes les seves imperfeccions i misèries. Això no és Suècia, dirigida per Mar Coll i Aina Clotet, té un excel·lent repartiment encapçalat per la mateixa Clotet i la seva parella real, Marcel Borràs, cosa que suposo ajuda a donar naturalitat a les escenes de la vida domèstica. Un títol que fa una burla elegant, no gens aparatosa, de l’esforç militant per ser pares modèlics i feliços. Ha rebut el Prix Europa 2023 a la ficció televisiva. A la sèrie, Suècia representa la perfecció que hi ha nord enllà i de la qual ens va parlar el poeta. Però resulta que no, que també s’hi amaguen enormes fragilitats, dramàtiques.

Triar els millors programes de l’any de les televisions catalanes no obliga a fer com els concursos anyals de panettones. Es pot escollir una peça, però també la constància d’una emissora en una determinada programació. I aquest és el cas de Betevé amb el cinema, una manifestació artística que les televisions generalistes descuiden i que betevé programa sense interrupcions, una generositat que no s’explica només per la seva exigua cartera publicitària. Llevat de casos com La 2, amb el cinema espanyol, i de Trece, amb la seva passió pel western i la carcundia, el cinema acostuma a ser patrimoni de les plataformes. Aquest desembre, per exemple, en dues setmanes hi haurà a Betevé títols de Peter Bogdanovich (quin goig repescar The last picture show!), Denis Villeneuve, Ni­cholas Ray, Marco Ferreri i Aki Kaurismäki. S’ha projectat un film català que amaga moltes coses bones (Smoo­king room, de Roger Gual) i s’ha fet un Buster Keaton, sense por perquè sigui un film mut i en blanc i negre, autèntic tabú de les televisions, que saben que hi ha un públic que ja no les mira pel simple fet que no tenen coloraines. Més d’una en castellà per imperatius pressupostaris. I sempre acompanyat de seguiment informatiu en altres espais de l’emissora, malgrat que hagi esbandit els enyorats La cartellera (on es feia crítica de cinema i no simplement promoció) i Plaça Tísner. Un exemple d’això és el pòdcast Cinema a granel de Roger Granel. Al marge de l’òbvia ocurrència del títol, hi ha les entrevistes previsibles abans d’una estrena, però també convida professionals del cinema que treballen més amagats. Per exemple, un cap de localitzacions, una agent d’actors o especialistes d’acció.