Peyu, Portet i Pla fan un heterodox documental, però amb humor selectiu

Cinc anys després d’haver estrenat la primera temporada, Peyu, Quimi Portet i Albert Pla tornen a encapçalar Natura sàvia, dedicat a explicar la fauna domèstica. L’esquema és bàsicament el mateix, però hi ha hagut un canvi obligat i lamentable. Qui portava la divulgació científica en diàleg amb en Peyu, el naturalista Jaume Suñer, va morir a Alaska l’any passat quan ja havia començat a treballar en els guions d’aquesta segona temporada, i part del material d’arxiu és seu. De manera merescuda, el programa li fa uns petits, però clars, homenatges. En aquesta segona temporada, l’encarregada d’acompanyar Peyu pel territori és la biòloga Lídia Freixas. Dona les explicacions amb solvència. Sap perfectament que les poca-soltades són competència del trio esmentat i que la seva feina és transmetre informació sense contaminar-la amb acudits que la posin en dubte. En aquest escenari, el mateix Peyu mostra una contenció notable i escolta com un bon minyó les respostes de Freixas a les seves preguntes planeres.

El segon escenari és el de Portet i Pla mirant el programa asseguts davant d’una taula amb un televisor als nassos. I el comenten. No s’estalvien cap pensament estrafolari i la seva reflexió metatelevisiva ronda habitualment per les circumscripcions de la perplexitat i l’extravagància. Són una parella divertida que, per exemple, lamenten més d’una vegada que en aquests documentals sobre la fauna autòctona no hi surtin, si no és per al·lusions, elefants o lleons. I desitgen escenes de violència animal, ben animal, perquè això dona audiència. Si veuen una tortuga menjant-se una medusa... constaten que “ningú no s’estima les meduses”. No volen que es parli de la gavina vulgar perquè el seu és un programa de categoria. Quan en Peyu obre un niu artificial per a ocells i el troba sense habitants, un d’aquesta parella privilegiada d’espectadors comenta que si el documental hagués estat de la BBC... segur que estaria a vessar. Etcètera.

Fuig de la narrativa habitual i es demostra que la fiabilitat científica no demana una inclement solemnitat acadèmica

Mentre que la primera temporada es va emetre pel canal lineal de TV3, aquesta segona, ara per ara, està íntegrament penjada a la plataforma 3Cat. Acostumen a ser capítols amb una mica més de minutatge que els de la primera temporada, de cinc a deu minuts, un allargament que no li fa cap favor. El tercer escenari és on aquest bon programa patina. Figura que en Peyu és professor d’un màster universitari que té l’auxili acadèmic de dos ajudants (Pla i Portet) i la companyia d’una doctora de 12 anys (Iris Pérez) que ja està preocupada per la jubilació i la pensió de viduïtat. L’acció transcorre entre la sala de professors i l’aula on en Peyu imparteix les classes de biologia. Aquí troba l’ocasió de mostrar la seva faceta de monologuista. Curiosament, el mateix còmic que, aparentant naturalitat, porta una de les millors seccions del molt irregular Està passant, en aquest paper imposta i sobreactua. També és el territori on manifesta més clarament les seves posicions ideològiques. Ja ho diu Portet mirant el documental: “El Peyu a tot hi veu política”. Fa, per exemple, al·lusions despectives —humorístiques?— al castellà i munta un esquetx amb les seqüeles hereditàries que pateixen alguns Borbons per culpa de casaments consanguinis. Una brometa on la frenada final no amaga les intencions i que hauria provocat trucades del Jordi Pujol de 1994. Precisament Pujol rep un homenatge inaudit al programa. En un capítol hi ha penjat un retrat seu al despatx i passen les imatges de 1988 quan Pujol, increpat per veïns de Santa Coloma, va sortir del cotxe a recriminar-los la conducta exaltada. De la deixa de l’avi Florenci, res de res.

Es podia escurçar el tercer escenari i n’hi hauria prou per oferir aquest documental sobre animals, visualment molt treballat, que fuig de la narrativa habitual en aquests casos i on es demostra que la fiabilitat científica no demana una inclement solemnitat acadèmica.