Aquest cop, els animals no fan el pallasso

A Veterinaris s’esperava que la gracieta la fessin els animals, particularment quan eren domèstics i no exòtics. Hi va haver un conillet molt famós. A Natura sàvia, d’aquesta qüestió se n’encarreguen Peyu, Quimi Portet i Albert Pla, i ho fan amb encert. Les imatges de les explicacions del naturalista Jaume Sañé provoquen en el trio uns comentaris que, de seguida, viatgen a territoris imprevisibles. La primera seqüència del programa de l’os del Pirineu, per exemple, els porta immediatament a plantejar-se les conseqüències de la desaparició de l’accent diacrític!

Les intervencions de Suñé, parlant de la fauna domèstica, són pertinents, clares, sàvies, però no li cal buscar el somriure perquè aquesta feina la fan Peyu, Portet i Pla. A Natura sàvia l’espectador no està pendent de si l’animalet fa alguna pallassada antropomòrfica. Els pallassos són altres. Hi ha un altíssim respecte per la fauna. Són tan diferents els registres entre les explicacions del naturista i els comentaris de l’esmentat trio, que de fet són dos programes. Per un cantó, la divulgació zoològica i, per l’altre, l’extravagància metatelevisiva (mentre el programa parla de la reintroducció de l’os des de terres bàltiques, a Pla se li acut que els han comprat a Ososonline). En tot cas, és una bona manera de sortir de la instal·lada gramàtica dels documentals sobre animals. Ells mateixos ho comenten al principi del capítol inaugural: temen un altre programa amb paisatges de Catalunya i una veu en off. De fet, aquesta colla pessigolla es passa l’estona mirant la televisió, el programa, i partint del que veuen munten les seves històries, que expliquen amb una absoluta serietat per més boges que siguin.

Hi ha un altre moment de comèdia a càrrec de Peyu, un esquetx suposadament humorístic que als primers capítols ha resultat un nyap sense gràcia, en trencar amb l’elegància i la fredor del trio (poden dir les bestieses més grosses sense alterar-se) per caure en alguns casos en una mena d’slapstick.

Un dels motius principals de les ironies dels tres personatges és el mateix programa. Aquest dilluns, per exemple, tot just començar ja es van preguntar si els espectadors no trobarien repetitiva la fórmula d’introducció reiterada a cada capítol. No s’estan de dubtar sobre l’autenticitat d’algunes escenes (“Això està preparat”) i consideren que portar prismàtics fa molt en un programa sobre la natura, “sembla que en saps més”. El rigor i l’habilitat pedagògica de Suñé és incombustible, tot i que a vegades Portet i Pla temen que Peyu li faci perdre la paciència.

Al final del tercer capítol, Pla comentava que els havia sortit un programa una mica avorrit, tot i haver enterrat la patata mascota de Portet morta, pobreta, tuberculosa, una desgràcia inevitable tractant-se d’un tubercle. Estava dedicat a les aus carronyaires, tema que va propiciar la pràctica d’un humor negre força negre. No va ser gens avorrit. I és perfectament admissible una altra frase del trio: “Es necessitava un programa així, vivim en la inòpia”. Però no solament perquè en aquest “programa de bèsties” ens expliquen un munt de coses que ignorem de la fauna autòctona; és també perquè practiquen una mena d’humor menys freqüentat a les televisions, que no té por de refiar-se de la intel·ligència de l’espectador.