Universos per donar i per vendre

Hi ha un univers per cada decisió que no s’ha pres a la vida. Aquesta és la teoria que sosté l’arquitectura argumental de Si no t’hagués conegut, una arquitectura molt permissiva que permet al protagonista, Eduard (Pablo Derqui), tota mena d’anades i vingudes per aquests universos i, per tant, dona una particular llibertat de guió. Una llibertat que fa imprevisible per a l’espectador cap on pot anar la peripècia. Tot això es va veure en el segon capítol de la sèrie, que la setmana anterior va començar de manera poc engrescadora.

La primera part del capítol inaugural ens presenta una família ben avinguda, a pesar de les petites picabaralles i on tothom parla molt de pressa. En aquestes escenes es planteja la decisió que finalment tindrà gravíssimes conseqüències, que es flairen per una sèrie de plans de les claus dels cotxes familiars, un d’ells mig espatllat, les quals agafen una preeminència sospitosa. La segona part està dedicada al dol del pare que, en un accident mortal, ha perdut l’esposa i els dos fills. Una pèrdua de la qual se sent culpable. Les escenes permeten conèixer germans, amics... Una coneixença útil en capítols futurs. La tercera part introdueix el canvi de gènere, enunciat en l’escena del pròleg. D’un culebron domèstic a una aventura de ciència-ficció amb uns preocupants errors d’escenografia i vestuari. Seguint la variant més conservadora, ens presenta una científica (Mercedes Sampietro) més bruixota que sàvia. Li costarà molt imposar el seu personatge amb una perruca que sembla una pròtesi de maquillatge per ocultar l’actriu, sense èxit. I resulta que treballa en un rebost mal endreçat on la zona per implantar el braçalet que permet els singulars viatges del protagonista és un espai de fireta que fa dubtar de la solidesa de l’experiment. Res a veure, per exemple, amb l’habitació de Twin Peaks. Tan senzill que hauria estat limitar el senyal de canvi de registre en l’estrany braçalet que es col·loca al protagonista. Sense cap altra joguineta o invent. Més sobtant és que, sent Sergi Belbel un dels responsables de la sèrie, no s’emmirallés en un altre treball on intervenia, el film Eva, magnífic exemple de com ajustar uns efectes especials a un pressupost limitat.

Al segon capítol, l’afligit protagonista torna a casa seva el dia de l’accident abans que la família en surti per avisar el pare, que contempla incrèdul com un doble seu l’adverteix que deixi el cotxe bo a la seva esposa. En aquest univers, l’Eduard no sempre pot canviar els esdeveniments.

L’espectador coneix quina mena de viatges fa l’Eduard i s’estalvia la perplexitat amb què viuen altres personatges situacions que tenen una flaire estranya. De fet, la científica no és exactament un personatge. Més aviat és una eina dels guionistes per anar explicant a l’Eduard, i a tots nosaltres amb ell, l’entrellat de la cosa. La convenció que introdueix és més complexa que una simple màquina del temps i, acabat el segon capítol, no es pot predir la dimensió del seu abast i si paga el tret tant d’artifici. El treball dels actors és impecable, amb un Derqui patint una tensió fatigant.

A pesar de ser un producte de ciència-ficció, perquè aquest gènere tolera inversemblances tan grans, la sèrie pot caure en un relat sobre alts i baixos sentimentals basat en la negació de les primeres impressions. Com per exemple que la família era harmoniosa i la parella s’estimava amb passió. Només faltaria que un artefacte amb tant d’engranatge solament servís per adonar-nos que eren uns adúlters.