Deu mesos escampant confeti per Catalunya

Des de fa anys, quan veig que em costa adormir-me, tinc diversos mètodes per agafar el son. Vaig comptant els llits on he dormit des que era petit, per exemple, un per un, i arriba un punt que m’adormo. O intento recordar els títols de tots els llibres d’articles de Quim Monzó (des d’El dia del Senyor fins a Esplendor i glòria de la Internacional Papanates). Els últims mesos, però, he trobat un mètode infal·lible: amb els ulls tancats, vaig resseguint en una ruta imaginària cada poble i cada ciutat on he presentat la meva novel·la Confeti: com que la llista és llarga, sempre m’adormo abans d’arribar al final.

Ara fa un any, durant la nit de Santa Llúcia, em van atorgar el premi Sant Jordi de novel·la i dos mesos després, al febrer, Confeti arribava a les llibreries, publicada en una coedició de Proa i Òmnium Cultural, que és l’entitat que organitza i atorga el premi. Al llarg d’aquests gairebé deu mesos, he participat en més de 60 actes, la majoria conversant sobre del llibre, però també —cada cop més— en clubs de lectura en què les participants ja havien llegit la novel·la i hi deien la seva (dic “les” participants perquè la majoria solen ser dones lectores). Aquest tràfec es tradueix en uns 6.500 quilòmetres en cotxe que m’han dut per tot Catalunya, molt sovint gràcies a l’entusiasme de les persones que col·laboren amb les múltiples seus que Òmnium té al territori. A cada presentació, a més, es preocupen que hi hagi un llibreter de la zona, una bona forma de promoure el comerç cultural local.

La primera presentació va tenir lloc a Barcelona, a la llibreria Finestres, i m’hi va acompanyar el periodista Albert Om. La invitació remarcava que els chihuahues eren benvinguts —una picada d’ullet a la mascota que va fer famosa Xavier Cugat— i, a més de molts amics, en van aparèixer dos. Després van venir les presentacions de Manlleu —jugava a casa— i de Vic, i a partir d’aquí el radi d’acció es va anar multiplicant. Xavier Gafarot, cap de comunicació de Proa, m’enviava les propostes: Girona, Lleida, Tarragona, Vila-seca, les Franqueses, el Vendrell, Sabadell... Si avui és dimarts, això és Rubí, em deia, i si és dissabte, Puigcerdà. A la biblioteca de Sant Joan de les Abadesses, plena a vessar un divendres de març plujós, el presentador va tenir pana amb el cotxe i vaig haver de defensar-me tot sol. A la llibreria VUK, de Torelló, m’hi acompanyava Joan Puigdollers, que de sobte va desaparèixer per transformar-se en el cantant Fausto Gramola i va reviure els seus èxits amb l’orquestra de Cugat tot cantant Bésame mucho. Un exemple més de com la ficció s’infiltra a les nostres vides.

Un dissabte d’abril, Jordi Llavina em va acompanyar en doble sessió de matí i tarda, a Reus i Valls; a Reus vam peregrinar fins a un bar que es diu El Racó d’en Cugat, que el músic havia inaugurat anys enrere. Com que Xavier Cugat és al centre de Confeti —una novel·la antibiogràfica, que vol reescriure la vida d’algú que es falsejava a si mateix per ser feliç a qualsevol preu—, no era estrany que el públic compartís anècdotes sobre el músic. A Agullana vaig conèixer un saxofonista que havia tocat a la seva orquestra; una lectora em va escriure des del Canadà per explicar-me que de petita havia assistit al rodatge de la seva última pel·lícula, Una rosa al viento. A la Bisbal d’Empordà, un savi local havia conegut la primera xicota del músic, als anys 1920, i a Barcelona un senyor que havia estat maître del Ritz em va fer saber que en Cugat tenia problemes de pròstata.

Durant aquest temps he trobat gent que em planyia, sobretot col·legues i amics. Veien tot aquest periple com una molèstia, una obligació enutjosa que m’allunyava del plaer d’escriure. Segurament tenien part de raó, perquè al cap d’unes quantes setmanes de predicar és inevitable la sensació de repetir-se, de mig convertir en una rutina setmanal allò que ha de ser una celebració, però en cap cas era una molèstia. Jo entenc la ficció literària com un diàleg amb els lectors: són ells els qui posen el punt final al llibre, i aquest contacte té tot el sentit del món. Davant un públic que encara no havia llegit la novel·la, em diverteix explicar-los part del procés de recerca i creació, anunciar-los algun aspecte del meu narrador per obrir incògnites i perfilar escenes que els fessin agafar ganes de llegir (i comprar) Confeti. En els clubs de lectura la trobada és encara més satisfactòria, perquè entens que cada persona ha llegit un llibre diferent, i se’l fa seu i t’ho explica segons l’experiència personal.

Tot signant llibres, aquests mesos he buidat unes quantes bosses de confeti, i les meves jaquetes i americanes en donen fe: encara ara de les butxaques me’n surten paperets de colors —”engrunes de felicitat”, en diu el narrador—. Com a parelles de ball literari, he tingut la sort de comptar amb amics i amigues i escriptors de renom que feien lluir encara més la novetat de Confeti —seria massa llarg enumerar-los tots—, i alhora he conegut conversadores que sabien treure tot el suc de la novel·la, com l’Alba Granell, la Laia Santís, la Montse Barderi o la Maria Escalas. De la seixantena de presentacions, nou han tingut lloc a Barcelona, en llibreries, biblioteques, el Club del Quadern i un casal d’avis que semblava una convenció d’experts en Xavier Cugat. També hi ha hagut actes que han punxat amb poc públic (o una audiència selecta, em deia jo, fent una cugatada) com a Berga o l’Hospitalet.

La sensació general, però, és que comptem amb una xarxa de lectors entusiastes, bibliotecaris i llibreters independents que es desviuen per promoure la literatura catalana. Potser el millor exemple és l’últim acte que he fet fins avui, i que em va portar a Juncosa, a les Garrigues, on es reunien els clubs de lectura de set biblioteques de la comarca: una festassa. Ara arribarà un nou premi Sant Jordi i tocarà escombrar tot aquest confeti, però segur que vindran més clubs de lectura, gràcies a l’esplèndida xarxa de biblioteques, i noves oportunitats per seguir cridant: It’s showtime, ladies and gentlemen!