Mari Chordà: “Les feministes han oblidat que s’ho poden passar molt bé juntes”

Amb 84 anys, Mari Chordà reivindica com n’és d’alliberador passar-s’ho bé. “Una bona festa tranquil·litza molt. És un bany que renova el cos i l’esperit”, apunta aquesta artista nascuda a Amposta (Montsià) des del seu pis a l’Eixample esquerre de Barcelona, a tocar de Sant Antoni. A les parets hi ha penjats els seus poemes ondulants pintats amb aquarel·la, alguns dels seus quadres de joventut i fotos amb amigues que són alhora altar i talismà. “Ja no puc anar a gaires festes perquè surto poc i estic més cansada del que voldria”, lamenta.

Pionera de la rebel·lia poètica que va florir durant la Transició, Chordà no només va pintar, escriure i esculpir per una feminitat lliure i aliena a la validació del cànon. Filla dels amos d’una merceria, educada per monges catòliques i part de la resistència franquista per la qual va ser sancionada a no poder tornar a impartir classes de dibuix, l’artista també va defensar una sexualitat lliure i sense convencions, trepitjant el carrer, reunint les dones. Després d’obrir Lo Llar, un local de concerts i exposicions a Amposta tan estimat que fins i tot la Guàrdia Civil feia els ulls grossos amb les projeccions d’El cuirassat Potemkin en ple franquisme, Chordá va fundar al costat de Carme Cases, María José Quevedo, Sat Sabater i Montse Solà, el cafè LaSal, el primer bar feminista d’Espanya. S’hi van instal·lar el juny del 1977 al carrer Riereta d’un Raval que llavors era el Barri Xino. Uns mesos després arribaria la primera editorial feminista d’Espanya, LaSal Edicions de les dones, un miracle que acabaria publicant centenars de dones transcendentals de la nostra vida lectora.

L’editorial Godall ha reeditat primer en català i ara en format bilingüe, amb traducció al castellà d’Isabel Navarro, Quadern del cos i de l’aigua, un dels títols que va iniciar la llegenda de LaSal. Amb poemes i textos cal·ligrafiats de Chordà, acompanyats amb il·lustracions de Montse Clavé, aquella publicació que es va esgotar les setmanes posteriors a la festa de Sant Jordi de 1978 s’arribaria a reimprimir deu vegades i les seves frases ressonen tan encertades com fa gairebé mig segle: “De vegades ens oblidem que tenim un cos per fer més coses que no siguin posar la roba a la rentadora o banyar els fills”.

Pregunta. El 1978 aquest quadern va sortir sense autoria. “Això és de totes i de cadascuna”, es proclamava a l’interior. Per què no el vau signar?

Resposta. En aquella època totes fèiem pinya, volíem sortir del jo per centrar-nos en el nosaltres. Després vam entendre que necessitàvem posar el nom perquè les altres ens trobessin. Per coneixe’ns i reconeixe’ns. Hi havia una eufòria molt feminista i molt jove.

P. D’aquí surt aquella expressió seva, allò que les feministes dels setanta eren “adolescents de 30 anys”.

R. Aquella sensació de joventut que teníem era gairebé infantil. Havíem viscut una foscor tan profunda, tan tancada i tan dominada pel franquisme, que poder respirar era una cosa increïble. Sentíem una felicitat immensa i això ens va fer molt valentes.

P. Per això vau muntar un bar abans que l’editorial?

R. Quan t’ajuntes amb moltes dones, acabes volent fer més coses. Totes havíem participat en les Jornades Catalanes de la Dona del 76, i ens reuníem gairebé sempre en un pis impressionant a Sarrià [es refereix a la casa de l’enginyera i feminista Laura Tremosa]. El bar va sorgir de la necessitat de trobar-nos, de passar-ho bé, d’assessorar-nos i de parlar amb llibertat.

P. Vostè es va encarregar de la programació cultural de les Jornades Catalanes de la Dona i va gestionar la mítica performance de Les Nyakes, en la qual es veu una dona fregant el terra, de genolls, mentre la resta de dones riuen en la cèlebre foto de Pilar Aymerich.

R. Les Nyakes em van venir a buscar perquè m’havien llegit i em van explicar que volien fer alguna cosa. Així que es van posar una bata de boatiné, van agafar escombres i altres cacharros de neteja i es van colar al paranimf de la Universitat de Barcelona en una de les xerrades, per netejar les ponents. Quan van treure la pols a Lidia Falcón es va enfadar moltíssim, es va aixecar tota indignada i cridava: “Però què us heu pensat que és això?”. La resta de dones aplaudien encantades.

P. Montserrat Roig, que va escriure sobre aquestes jornades i sobre com no totes les feministes van anar plegades, va titllar Lidia Falcón de burgesa.

R. És clar que no anàvem totes juntes. Hi va haver 4.000, dones en aquelles jornades! Les dones desbordaven els passadissos, s’asseien a terra, hi havia una energia increïble. Els homes ni van venir ni havien de venir. Vam demanar que no vinguessin. Eren tot dones. Jo, per exemple, no estava d’acord amb Montserrat Roig i gairebé sempre discutíem. Era una escriptora molt bona, una dona molt decidida, però a ella i el seu grup les veia com unes pijes. Les considerava molt importants escrivint i parlant, però llavors no les veia mai al carrer.

P. Per què al Raval?

R. Per diners. Era l’únic local que ens podíem permetre. Fins i tot el meu pare em va deixar alguns diners per poder col·laborar en la inversió i després jo els hi vaig anar tornant de mica en mica. Després nosaltres ho teníem tot molt bé de preu, allà dins, i els veïns ho sabien i venien a fer el cafè ràpid del dia. No ens faríem riques. Organitzàvem sopars setmanals a 125 pessetes, tirats de preu, perquè les dones parlessin de diversos temes, des de l’agricultura fins a la poesia.

P. També oferíeu informació per ajudar les qui volien avortar en la clandestinitat.

R. Sí, si una dona volia avortar, se l’ajudava o se li proporcionava informació sobre com ho podia fer. Hi havia un sistema per connectar les dones amb els recursos necessaris, teníem una advocada a la seva disposició i després hi havia la llibreria, on oferíem moltes lectures. Ens va anar molt bé tenir el mercat de Sant Antoni al costat, d’allà rescatàvem llibres de dones oblidades, ningú en feia cas.

P. Un dels seus primers títols publicats a l’editorial va ser La bolchevique enamorada, de la revolucionària Alexandra Kolontai. Tota una declaració d’intencions.

R. Kolontai ja estava traduïda al castellà, però vam crear una col·lecció imitant l’estil gràfic i la mida de les novel·letes “per a dones”. Si la miraves per fora, semblava un d’aquells llibres per a mares de l’època. I no era cap mentida! Era una novel·la rosa, d’un amor molt apassionat. Ens va funcionar molt i molt bé. En vam arribar a publicar fins a 10 edicions!

P. Ha viscut moltes vides i etapes. Com ho porta, això que el sistema artístic la legitimés el 2015 quan la Tate Modern va incloure les seves pintures La Gran Vagina i Coitus Pop en una de les seves exposicions?

R. Doncs em va fer molta ràbia, és un desastre haver de dependre del fet que et legitimin. Jo ho vaig aprofitar, és clar, perquè entre tot i res, doncs calia aprofitar-ho. Vaig assumir que la meva obra havia de ser a llocs i que es veiés, que no es podia quedar a l’estudi morta de fàstic. Els pitjors van ser els galeristes, que em van trucar gairebé tots per portar la meva obra. Em pagaven poc pel que guanyaven venent qualsevol història meva. Ara poso el preu en funció de com de bé em caigui la gent. També m’agrada molt treballar amb els museus.

P. Com veu el feminisme contemporani?

R. Tinc esperança, fa uns anys va tornar una energia boníssima. La sentia a Ca la Dona, que és un espai increïble a Barcelona per a la trobada de dones i on es feien moltes festes, els meus moments preferits perquè jo ja he treballat molt en aquesta vida. Però les últimes vegades que hi he anat, ja no hi veia noies joves. Em fa la sensació que les feministes d’ara s’han oblidat que s’ho poden passar molt bé juntes.

Quadern del cos i l’aigua

Mari Chordà i Montse Clavé
Godall
62 pàgines. 28 euros

Aquesta entrevista es va publicar prèviament en castellà a la secció ‘Conversaciones a la contra’.