El poble gitano més enllà de la rumba al Museu d’Història

És bon senyal que en una exposició sobre el poble gitano les guitarres triguin una mica a aparèixer. I si la primera vegada que surten és amb l’etiqueta franquista de “bons gitanos”, és ben clar que la intenció dels impulsors és desmarcar-se de les visions folklòriques que han dominat la relació entre la comunitat gitana i la resta de la societat. La folklorització de la cultura gitana limita el diàleg a un conjunt de símbols i signes, sempre supeditats a uns marcs de referència externs; la rumba i els vestits llampants s’han utilitzat massa sovint com a moneda de canvi en una negociació en què sempre ha sobrevolat la perspectiva de la integració forçosa. La categoria de “bons gitanos” només té sentit en un marc ideològic d’antigitanisme que, per oposició, identifica l’existència de “mals gitanos” i que encara avui perviu amb força a Catalunya. L’exposició El poble gitano de Catalunya: història i cultura, comissariada per la historiadora de l’art i activista gitana Mercedes Porras, supera aquest binomi de la millor manera: sense obsessionar-s’hi, mostrant tant la profunditat històrica del poble gitano com la seva diversitat avui.

Traçar un arc narratiu al voltant de la història del poble gitano des de l’Índia fins aquí, al llarg de mil anys, suposa una reparació per a una comunitat que ha trobat poc encaix en les històries nacionals. L’esforç que ha suposat bastir-la indica que els historiadors no han fet tota la feina que els corresponia. Quedar exclòs de la Història suposa quedar-ne de la Memòria. L’exemple més clar és el genocidi romaní perpetrat pels nazis (Samudaripen), que entre 1935 i 1945 va assassinar mig milió de gitanos (entre el 70% i el 80% de la població d’Europa central i oriental). Ignorat als judicis de Nuremberg, les admissions i reconeixements han arribat amb comptagotes: Alemanya no ho va fer fins al 1982 i les polítiques de reparació no es van materialitzar fins al 2016. Si les nacions han fallat a la comunitat gitana, el procés de cristal·lització de la identitat d’aquesta comunitat global, diversa i dispersa només ha pogut produir-se a través de la seva pròpia organització a escala internacional. El Primer Congrés Gitano de 1971 els va dotar de dos símbols centrats en la idea de la migració: la bandera amb la roda, inspirada en la bandera de l’Índia, i l’himne Gelem, gelem (“Vaig caminar, vaig caminar”).

La commemoració dels 600 anys de l’arribada del poble gitano obre una oportunitat per passar dels símbols al contingut

Però la dispersió i la història de migració del poble gitano suposen també un repte a l’hora de situar cadascuna de les comunitats gitanes en relació amb les societats a què pertanyen. La millor manera de fer-ho és a través de la seva pròpia experiència. Al llarg de tota l’exposició, els testimonis de la comunitat gitana de Catalunya fan dialogar història i memòria al voltant d’una identitat viscuda. “Aquest trauma forma part de la identitat”, diu Pedro Casermeiro. “De la meva gent a Torre del Mar, se’ls van endur a tots i només en van tornar quinze”, diu Mariví Cortés. Parlen del Gran Empresonament (Baró Estardipen) de 1749, quan la Corona espanyola va ordenar la detenció de totes les famílies gitanes del regne. Van ser capturades precisament les famílies que en les dècades anteriors havien complert els decrets reials de sedentarització forçosa. La lliçó era clara: “Els qui compleixen la llei són reprimits.” Francisco Vargas, que el 2024 va comissariar una exposició al Palau Robert amb motiu del 275è aniversari d’aquest fet, té clar com això s’ha instaurat en la memòria col·lectiva: d’aleshores ençà, “els gitanos entenen la integració com quelcom negatiu.”

Per haver sabut fer participar tants membres de la comunitat gitana de tot Catalunya, l’exposició ja és un èxit. Els catorze audiovisuals d’edició excel·lent que recullen 160 testimonis són una radiografia que mostra la diversitat d’un món marcat per l’estereotip i l’exotisme, i que molts s’han mirat amb distància. Són, també, una oportunitat perquè la comunitat gitana prengui el pols a les seves pròpies transformacions internes. Aarón Giménez considera que la propagació del protestantisme evangèlic és un dels canvis més positius dels darrers cinquanta anys. “Hi havia un anhel d’organització” que l’evangelisme ha proporcionat, diu Mariano Fernández. També hi ha debats oberts. Dolors Pubill i la mateixa Mercedes Porras consideren que la posició de la dona gitana ha canviat en els últims anys, però que encara queda molt per fer. Per a d’altres, en aquest assumpte, s’ha anat massa de pressa. La qüestió lingüística també és un punt clau. El romanó, la llengua comuna del poble romaní, ha sobreviscut arreu del món menys aquí. Ricard Valentí té clar que les polítiques de la monarquia espanyola dels últims quatre segles hi tenen molt a veure, i Juan de Dios Ramírez Heredia afirma que “s’ha de recuperar el romanó”. Tota l’exposició, per cert, està en dues llengües: català i romanó.

La commemoració dels 600 anys de l’arribada del poble gitano a Catalunya obre una oportunitat per passar dels símbols al contingut i de les idealitzacions als testimonis. Per a tots els qui han vist la comunitat gitana amb certa distància, filtrada pel marc de l’antigitanisme, la història que explica l’exposició és interessant, i els testimonis que hi parlen, imprescindibles. Les set guitarres que clouen l’exposició, en l’obra del pintor Gabi Jiménez, tenen ara un altre significat. Ja no representen res més que allò que són: instruments que fan música en i sobre un món concret.

El poble gitano de Catalunya: història i cultura. Museu d’Història de Catalunya. Fins al 2 d’agost de 2026