El futur de l’arxiu d’Antoni Miralda

Feia molts anys que no veia el Punky, però trobar-me’l dins del Sant Stomak em va fer tornar als dies d’anar a treure ball. Els pares ens posaven vestits i ens clenxinaven, i baixàvem a la plaça a ballar el ball pla i alguns valsos i pasdobles. Sempre acabàvem a la piscina, on algun grup de versions cantava l’Aserejé mentre nosaltres miràvem la carta de gelats. I allà hi era ell. El Punky, un pingüí amb una boca descomunal, i sobretot, un cabell de pinxo que no punxava perquè era de goma, al contrari de tota la resta del seu cos de plàstic dur, i que ens començava a educar en la idea que algú podia ser espaterrant per fora i bastant insuls per dins.

El Punky és un gelat que va néixer als anys vuitanta, però aquí el tenim, un dissabte d’octubre, mirant-nos des de dins de la panxa del Sant Stomak, un reliquiari amb forma d’armariet que ens rep a l’entrada de l’estudi que l’artista Antoni Miralda té al Poblenou (un estudi que, encara que no ho sembli, també és casa seva i de la seva companya, la xef Montse Guillén). Fa anys que aquesta parella reflexiona sobre el concepte de Food­Cultura i aprofundeix en la història global del menjar, dels seus costums, circuits i influències. De fet, el concepte s’ha convertit en un projecte ampli: “FoodCultura no és solament una obra personal”, explica Miralda, “hi ha tot un equip que l’enriqueix, no és d’un artista sol.”

El 16 d’octubre és el dia mundial de l’alimentació, i per això cada any, al voltant d’aquestes dates, l’organització en qüestió convida tothom a fer ofrenes a Sant Stomak. Enguany també han celebrat La Pesca Miraculosa, una subhasta oberta al públic i dirigida per L’Escopinya Bicèfala (Martí Sales i Oliver Mancebo). L’objectiu era “que la gent es pogués endur un tros de l’arxiu FoodCultura i convertir-se en part de la família”, diu Miralda. Un arxiu colossal, amb centenars d’objectes com ara ampolles de Coca-Cola amb la cara del Che, bols de ceràmica amb forma de col, telèfons salsitxa, fruites de plàstic o tasses amb forma de pit que treu llet, per dir-ne alguns.

No vol fer cap drama del fet que una part de l’arxiu se n’hagi anat a Santander: “L’actitud de plorar em sembla errònia”

Hem d’estar alerta per si l’artista s’està desprenent del seu arxiu? Ens hem de prendre aquesta subhasta amb tristesa? Miralda creu que no i, al seu costat, l’Anissia Libera, de l’equip de FoodCultura, hi està d’acord. Però el dubte no és infundat: a principis d’aquest any, l’empresari José María Lafuente va adquirir part dels ítems de FoodCultura. És el mateix col·leccionista que va comprar l’arxiu de la revista Ajoblanco, entre d’altres llegats de l’art català, i que l’any 2022 va vendre la seva recol·lecta d’art al Govern espanyol per 30 milions d’euros. Ara bé, la part de Food­Cultura que ha comprat Lafuente no forma part del que l’Estat ha adquirit (i que anirà al Reina Sofía), sinó d’un altre projecte sobre arxius d’artistes. Cal recordar, també, que Miralda té obra pròpia més enllà de l’arxiu FoodCultura (a Catalunya, el MNAC i el Macba tenen peces seves, per exemple).

Què queda, doncs, al Poblenou, de l’arxiu FoodCultura? Un terç de tots els seus objectes, més o menys. Per exemple, les vaixelles imaginà­ries del projecte Sabores y Lenguas, un gran taller sobre la transmissió oral de la cuina que va tenir lloc en diferents països de l’Amèrica Llatina. Què passarà, amb tot aquest mate­rial? “No es tanca l’espai, ni es mou res, però aprofitarem per remodelar-ho tot. Hi introduirem nous missatges, noves obres, i segurament això produirà altres tipus d’esdeveniments i de trobades. Jo, personalment, estic interessat que l’arxiu FoodCultura torni a la gent”, insisteix Miralda, que no vol que es faci un drama del fet que una part de l’arxiu se n’hagi anat a Santander i no s’hagi quedat a Catalunya. “L’actitud de plorar em sembla errònia”, respon l’artista.

La subhasta d’aquest mes d’octubre ha sigut un exemple del “fer que l’arxiu torni a la gent”, i caldrà estar atents a FoodCultura per saber quins altres moviments fan. Una acció que ja tenen marcada al calendari és STMK TRIP, un viatge del sant a Nàpols, ciutat d’on és l’exvot amb forma d’estòmac en què s’inspira el reliquiari. Així doncs, l’any 2025 veurem el Sant Stomak exposat allà, dins d’una capella.

El que és clar és que molts de nosaltres hem llançat a la brossa tones i tones d’ampolles, joguines, teteres, oueres i objectes diversos que a l’arxiu de FoodCultura se’ns mostren com a obres d’art. Perquè mentre algunes persones mirem la carta de gelats i pensem quin és el més bo, d’altres observen el Punky i saben que es tracta d’una explicació antropològica del món. Hi ha cultura a cada mossegada, i persones a cada recipient. Que Sant Stomak ens vulgui a tots en la seva glòria.