Bad Gyal, la princesa del poble

A finals dels noranta, la princesa del poble era Belén Esteban: una noia de barri qualsevol, anònima, que s’havia emparellat amb el torero Jesulín de Ubrique. El seu carisma i dots comunicatius la van introduir ràpidament a l’univers televisiu, on ha fet una carrera espectacular i ha acabat esdevenint una figura icònica en l’imaginari espanyol. L’èxit del fenomen? Que una gran massa de població s’identificava amb el seu caràcter espontani, incorrecte i de classe obrera. Avui, per a ­la gent jove —bé, per a un ventall que os­cil·la entre l’adolescència i els trenta i ­pocs—,­ és Bad Gyal: una cantant de 27 anys de Vilassar de Mar que cada dia s’aixecava a les sis del matí per anar a treballar al forn de la cantonada i que ha lluitat per fer valer el seu projecte musical fins a fer-lo conegut arreu del món.

En el marc del festival In-edit, es va estrenar La joia, un documental de David Camarero basat en les dificultats de l’artista per llançar el seu àlbum debut, de títol homònim. Un retard de més de dos anys causat per contratemps burocràtics i d’indústria, que sotmet la compositora a episodis de nerviosisme, impaciència i tensió mentre la seva comunitat de fans el reclama desesperadament i no en té prou amb les seves desenes de senzills i col·laboracions llançades prèvia­ment. Les escenes de contractes que no arriben i de trucades que la pressionen per complir amb els deadlines s’alternen amb les de concerts multitudinaris, l’assistència a les fashion weeks de París i Milà o l’entrega del premi a Talent Jove Internacio­nal per part dels Reis. Davant d’aquest estil de vida ostentós i una agenda atapeïda per una promoció desbordant, la resposta d’Alba Farelo —en el llargmetratge tota l’estona és l’Alba, la de sempre, la que s’envolta d’un equip format per amistats properes— és senzilla: ella només vol anar al camp, bullir una patata i fumar-se un porro. És a dir, la d’una ociositat que podria ser la nostra, aquells que tenim una quotidianitat molt menys glamurosa.

En els últims anys, en què la hipervigilància de les celebritats s’ha exacerbat notablement a causa dels nous formats, podem percebre com la figura de l’artista que desperta simpatia ha canviat. Hem deixat d’estimar l’individu amable, obligat a posar bona cara en tots els photocalls i controlat fins a l’últim alè per les multinacionals: avui dia, s’idolatra qui mostra les esquerdes del propi caràcter, qui s’emprenya quan les coses no li surten com vol, qui té respostes descarades. Preferim el famós menys perfecte abans que aquell que brilla en totes les seves facetes, i per això Bad Gyal guanya devots quan en una pantalla immensa se’ns mostra com condueix, temerària, el cotxe que pilota en un dels seus video­clips, el complex que carrega amb les cames o com es considera en falta d’allò que és precisament la seva raó de ser, quan en el minut u del film confessa entre rialles que “soy cantante de mentira, de caja de cigarrillos Camel”.

A l’assaig Esto no es música (Galaxia Gutenberg), el filòsof Jose Luis Pardo assenyala a través d’un ampli quadre cronològic com la música ha deixat de ser l’experiència transcendent i mística que suposava fins a la meitat del segle XX, en detriment de les dinàmiques d’un mainstream que desplacen l’interès i la qualitat de l’obra en qüestió. La joia i la manera d’aproximar-nos als artistes i cantants de la nostra època són la constatació que el defecte és la nova sacralitat. I que posar la cara i no la veu és el que marca el preu del diamant.