Idiotes exposats a Girona

Fingeix fins que ho aconsegueixis, diu la màxima ¿Quina diferència hi ha entre un idiota de veritat d’un que ho fa veure? ¿Què vol dir ser una idiota de veritat? ¿Tots som idiotes? Bòlit_PouRodó estrenava aquest estiu l’exposició L’idiota, comissariada per Martí Peran en col·laboració amb Rafa Ruiz i que ha comptat amb les intervencions d’Ester Jordana, Esperanza López, Carlos Losilla, Chantal Maillard i Javier Peñafiel. Idiota de mi, la vaig visitar tard, quan només li quedaven uns dies de parada. Valgui aquesta postal com un tribut als descavalcats del temps amb l’oportunitat de redempció escrita.

Us explicaré que em vaig afegir al grup d’alumnes de l’Aula d’Escriptura acompanyats per la directora del Bòlit, Ingrid Guardiola. Feien una visita guiada a l’exposició amb una posterior conferència de Martí Peran, que els esperava al capdamunt del barri Vell, a La Mercè. Allà dins, un dels alumnes ens va recordar que d’idiotes n’hi ha tants, que allarguen per fer més d’una ració. Com l’exposició que vam tenir l’any passat, “Els desconeguts de sempre”, a càrrec d’Adrià Pujol i Julià Guillamon. Aquella funcionava com un inventari de personatges descarrilats, felius, crides humanes a l’eufemisme, tots part del paisatge humà dels carrers. D’aquella mostra vam extreure’n la reflexió —antropològica— sobre els estigmes que necessitem per marcar els marges. Els marges: contraforts del projecte civilitzatori.

En aquesta altra mostra d’idiotes al Bòlit_Pou Rodó hi vam trobar un repertori heterodox i incomplet –de l’Arale a Pipi Langstrum, passant per Forrest Gump i tants idiotes literaris, cinematogràfics, folklòrics–. Un arxiu provocador que ens diu que es pot ser idiota de mil maneres. Via bondat pura (Lazzaro) o via bonisme optimista desgraciat (Càndid); per ingenuïtat monstruosa (Bella Baxter); o per repòs radical (Bartleby). En definitiva: L’heterodòxia és l’aire de l’exposició, que no pretén capturar l’arquetip ni interpel·lar-nos des de la pietat laïcitzada o la responsabilitat civil. L’heterodòxia ve per presentar-nos la figura de l’idiota des de la multiplicitat fugaç de tipus. És per dir-nos que això també ens fuig. Perquè l’idiota se’ns escola pels forats del sedàs, passa del motlle. I fent-ho ens diu més sobre nosaltres, sobre el motlle i sobre el sedàs. Per tant, aquesta segona ració d’idiotes exposats a Girona té un caire existencial, gairebé salvífic.

Vistes aquestes coses, millor que fem d’idiotes amb vocació de profunditat, dels que desafien la lògica de la capacitació, però que saben de què són capaços. Idiotes episòdics a través de l’art en totes les seves formes. Deia Martí Peran quan obria la conferència: “El punt de partida no és una anàlisi cultural, sinó obrir escletxes per repensar la vida, per no donar-la per feta i salvar-la dels models que li venen donats”. Finalment, el que ens convé no és una crida a la idiotització (aquesta màquina ja està engegada), sinó procurar pensar l’existència més enllà dels límits que se li imposen.