El germà March i la cosina Marina

Un: quan era petit envejava les nenes, envejava en concret el plural de les nenes, perquè tenien un gènere per a elles soles, i quan deien “anem-hi totes” jo em veia exclòs, em quedava dubtant, i, segons com, si m’hi atrevia, preguntava “puc venir?” amb un fil de veu. Ho dic perquè ara aquí faré servir la paraula “escriptors” en el trist gènere neutre, el que posa escriptores i escriptors al mateix sac.

Dos: els escriptors són escriptors morts, no n’hi ha d’altres. Ja ho diu l’aforisme: els morts no parlen: escriuen. Els suposats escriptors vius no els llegeixo, només me’ls miro, tret dels pocs que sí que els llegeixo però llegint-los com si fes cinquanta o cent anys que són morts, o més aviat com si jo me n’hagués anat cent o cent cinquanta anys més endavant i els pogués veure com una cosa antiga.

Tres: entre els escriptors naturalment hi compto els músics, fabricants de cançons, i també algun arquitecte i algun pintor.

I així, fetes aquestes precisions, i aclarint també que parlo de mi, no de com són les coses sinó de com les visc, ja puc començar.

Els escriptors entretenen, però des del primer dia ja intuïa que allà hi havia una altra via: les aventures que emocionen, les intrigues que intriguen, els cantants que encanten, els còmics que diverteixen, sí, molt bé, però sempre sentint-hi la punxada, com si fos vudú, que va clavant agulles de cap al ninot del significat de la manca de sentit del viure, o del somiar, o com n’hi vulgueu dir.

I de jove, de seguida vaig veure que hi havia uns altres cantants, sobretot en francès, anglès i català, que travessaven parets sense esforç, com si fossin fantasmes, passaven les parets de la moral oficial i des de l’altra banda anaven desgranant els noms i cognoms de la llibertat, amb tots els seus verbs i adverbis, i aquests fantasmes eren reals, a diferència dels titelles del sistema que monopolitzaven la ràdio (i la TV).

Alguns autors m’han fet canviar de vida i m’han dut als camins de la divina acràcia; d’altres em renyen, potser amb raó

Hi ha escriptors que m’han acompanyat sempre, des que tinc ús de raó lectora, o sigui, des que vaig començar a veure que aquell català medieval que semblava difícil però em fascinava, com un encanteri comprometedor i arriscat, no era difícil per antic (després vaig veure que hi ha autors antics molt més fàcils), sinó que el difícil era ell, el feliç i desgraciat Ausiàs, que deu ser un personatge dels més atrevits que hem conegut, i que m’acompanya, com dic, des de sempre, i encara hi és.

Una altra cosa són els escriptors que m’han fet bona i amorosa companyia una temporadeta i després prou. O els que semblava que m’haguessin fet sortir el sol de la claror que ho aclarirà i resoldrà tot, i al final, potser per culpa meva, res de res: al cap de pocs dies ja no recordava què m’havien dit ni si m’havien dit res. O els que em diuen que he de fer una altra vida però m’he quedat igual. Mentre que d’altres sí que m’han fet canviar de vida i m’han dut als camins oberts de la divina acràcia: campanades xecspirianes, comunicats urgents, cartes contra el generalíssim, teatres vivents… tots els escriptors que m’exigeixen alhora bondat i veritat.

Però també, gràcies a déu, hi ha hagut algun escriptor que m’ha fet sortir disparat, i mig avergonyit, de la biblioteca pública rebufant amb les galtes inflades per unes incontenibles ganes de riure a grans esclats.

I els escriptors que em renyen, potser amb raó. I els que em refreguen al clatell l’ala de la follia. I els que m’espanten i m’enganxen. I els que els abandono perquè no els entenc, i aquells altres que, com que no els entenc, hi torno i retorno i hi torno a tornar. Hi ha hagut un parell d’autors que gairebé m’han arribat a obsessionar, durant anys, potser perquè era jove, segurament perquè els volia entendre, però que un cop els vaig haver entès, o que em vaig pensar que els havia entès, em van deixar de preocupar i ja no hi he tornat. A part de tot un seguit d’escriptors que no és que m’obsedeixin, és que m’entusiasmen, i aleshores m’agafa la dèria de llegir tot el que han escrit.

I els escriptors amb obres que deuen ser màgiques perquè sembla que estiguin vives perquè cada vegada que me’ls miro, cada cop que hi torno, són diferents, i no hi ha manera de tancar-los en cap calaixet: escriptorassos que no s’acaben mai perquè gasten una fondària o amplària que sempre és nova, com la veritat (entre aquests hi ha el ja esmentat Ausiàs). Una altra cosa ben diferent són els autors profunds profunds però que en la seva fonda fondària no hi neda cap peix.

Després hi ha una espècie d’escriptors, que jo en dic els imminents, que tota l’estona, al llarg de tot el llibre, sembla que estiguin a punt a punt de dir-me el gran què, contínuament em fan creure que estic arran arran d’entendre-ho tot, que de seguida, a la pàgina que ve, m’ho acabaran d’explicar ben explicat, i de retop s’aclariran mil panorames i es desxifrarà el misteri del misteri, però l’esperat aclariment definitiu no acaba d’arribar mai.

I els escriptors que m’obren la porta d’altres mons i m’hi fan entrar perquè estimi la vida bona que batega entre les brutalitats que ho recorren tot: escriptors duríssims que malgrat i explicar drames terribles m’omplen d’optimisme, tant si parlen del poble del costat mateix del meu, vist tal com era en una altra era, com si m’endinsen en ciutats llunyanes que altrament no hauria conegut mai, siguin de fa quatre dies o de fa quatre segles. Gràcies a ells he trepitjat vidres trencats en un carreró alemany de fa dos-cents anys, he entrat a dormitoris bizantins d’en fa sis-cents, l’altre dia vaig naufragar en aigües caribenyes…

I els autors que inventen mons que tot i ser inventats no deixen de ser reals, perquè ells, que en saben, els han sabut extreure del pou de la fantasia i els han sabut descriure i fer-m’hi entrar. I els místics o poetes inclassificables que li encomanen a l’ànima els tremolors de la seva.

Hi ha els bons, els boníssims, els més que boníssims i, per damunt de tots, l’estimada cosina i veïna Marina Tsvetàieva, la que li diu a l’àngel caigut, o sigui al diable: vas ser tu qui em va decidir poeta i no dona estimada.