Com entrevistar John Wilson

De tant en tant encara veus per Instagram la noia que te’l va descobrir. De la noia ho has oblidat gairebé tot, però recordes amb nitidesa el vespre prepandèmic en què et va parlar de John’s Movies, el canal de Vimeo d’un geni obsessiu que feia uns ví­deos “que no s’assemblen a res que hagis vist fins ara”. Aquella mateixa nit vas empassar-te els 17 minuts d’una peça titulada How to remain single (Com mantenir-se solter), en què un narrador emprenia un al·legat contra l’amor de parella sobre una seqüència d’imatges del dia a dia novaiorquès. Era clar que ho enregistrava tot ell mateix, a mà alçada i amb total desconsideració per la privacitat dels vianants, i que era algú amb una sensibilitat neuròtica i un talent rar per detectar gags visuals. La relació entre les imatges i la narració aconseguia una alquímia desconcertant que et va produir espurnes al cervell. Sobretot et va fer riure molt. L’autor perseguia les històries —les que li oferien tant la ciutat com el seu propi fil discursiu— fins als extrems més delirants.

Durant els anys que va passar publicant vídeos a internet, John Wilson va reunir un exèrcit de fans entusiastes. La teca circulava mitjançant el boca-orella com una mercaderia exquisida. Tu eres un soldat més a l’exèrcit. El teu mòbil es va omplir de vídeos d’escenes peculiars que veies pel carrer; durant anys vas surfejar la frontera entre l’homenatge i la imitació. Sobre Wilson, però, no en sabies gran cosa. Ignoraves, per exemple, que va treballar de muntador en una agència de detectius privats i que això va entrenar la seva mirada voyeur. I que va filmar un documental clandestí sobre la seva participació en un reality de denúncies judicials. I que aquest documental, convertit en producte de culte, va anar a parar a la safata d’entrada del còmic, director i productor Nathan Fielder, que poc després coneixeria John Wilson en una galeria d’art a Manhattan i l’ajudaria a vendre el seu format a HBO.

La primera de les tres temporades de la sèrie d’HBO How to with ­John Wilson s’estrena l’octubre del 2020. La imatge va passar a alta definició, els plans no tremolaven i el missatge moral dels episodis era més esperançador que a l’era Vimeo. Però el format es mantenia: John Wilson, rere la càmera, navegava per Nova York i enllà buscant respostes a una qüestió que sempre começava amb “How to…?” —Com trobar lloc per aparcar? Com recordar els somnis?— i topant amb personatges que ni el guionista més excessiu s’atreviria a escriure, com ara l’inventor d’un aparell per reconstruir prepucis. Tot i la seva timidesa evident, Wilson s’inseria a les seves llars i els permetia esplaiar-se sense jutjar mai res. Molts el confonien amb un simple càmera, subaltern d’algú més important.

Quan t’avisen que John Wilson impartirà una masterclass al DocsBarcelona, demanes una acreditació de premsa, presa d’una por irracional que s’esgotin les entrades. Això deriva en el compromís d’escriure’n una crònica i l’oferiment d’entrevistar-lo. Uns dies abans et diuen que tindràs només quinze minuts amb ell. De camí al CCCB, reflexiones sobre què pots encabir en quinze minuts. Fantasiejes de boicotejar l’entrevista i simplement pregar per una feina al seu programa. Al metro, publiques una story apel·lant a la saviesa del públic. Les respostes arriben ràpid:

“Pregunta-li si encara s’apunta el que fa i menja cada dia”

“Dile que lo amo”

“Pregunta-li si és autista o només esquizoide com jo hahaha”

“Digue-li que l’estimem i que porta esperança als nostres cors”

Quan arribes al CCCB, sense un pla definitiu, la Carla de premsa t’informa que en John ha aprofitat els cinc minuts lliures per sortir a gravar. Et distreus imaginant què li cridarà l’atenció als carrers del Raval. Podrien ser els patinadors del Macba, o aquell home tatuat de negre i amb les orelles mutilades amb qui sempre et creues al carrer Valldonzella. Però quan per fi arriba, travessant la sala amb tres gambades per deixar la càmera i agafar un cafè, el primer que diu és que els botiguers barcelonins semblen aficionats a espolsar els aparadors amb plomalls. “Excuse me?” Et penedeixes de no tenir la gravadora en marxa i l’engegues de seguida, tot i que, quan arribi el moment d’escriure, no tindràs estómac per escoltar res. No pots evitar obrir amb un llarg circumloqui sobre la influència de la seva obra en la teva vida. Deus sonar igual de trastornada que totes les persones involucrades en una relació parasocial amb algú que segueixen a internet. Wilson sembla escruixit per la incomoditat. “Oh, thank you, thank you”. Encreua els braços i no et mira als ulls quan parla. Penses que deu enyorar la protecció de la seva càmera i l’anonimat que li ha robat el programa d’HBO. La teva pregunta més anhelada (com aconsegueixes que desconeguts se t’obrin en canal?) es converteix en banal tan bon punt la dius en veu alta. Al contrari que John Wilson, la majoria de la gent es passa la vida esperant que algú li posi un micròfon al davant.

La pregunta (com aconsegueixes que desconeguts se t’obrin en canal?) es converteix en banal quan la dius en veu alta

L’endemà fas tard a la masterclass i et toca seure darrere del que sembla la selecció nacional de bàsquet. Només li veus la cara quan puja a l’escenari, filmant amb l’iPhone l’ovació del públic que omple el vestíbul del CCCB (“l’audiència més gran per a la qual he parlat mai”). La resta de la xerrada només li sents la veu. Això et permet comprovar que els titubejos característics de la seva narració són del tot naturals. A la pantalla, Wilson comparteix algun dels seus referents —inclouen Sophie Calle, Diane Arbus i Gay Talese—, revela els secrets de producció del How to i mostra un muntatge que va fer amb imatges prohibides del Burning Man. Surts al carrer amb una sensació inusual d’expansió i possibilitat, les mateixes espurnes al cervell que et va produir aquell vídeo de John’s Movies tants anys enrere. Al teu voltant tot sembla potencialment interessant, tot adquireix relleu, definició i caràcter. A l’entrevista no ho va dir, i a la xerrada tampoc, però al final l’element que permet a John Wilson fer el seu retrat alquímic del món on viu no és res més que la curiositat.