L’hora blava d’Alba Muñoz

La vida només comença quan no saps què passarà. Ho pensava tornant a casa després de presentar Polilla (Alfaguara), d’Alba Muñoz, a la llibreria Finestres. Feia quatre anys que havia sentit a parlar per primer cop del llibre, en una trobada furtiva del primer confinament; aleshores l’Alba era una desconeguda interessant i la novel·la, un esbós improbable, i nosaltres tot just engegàvem un diàleg frenètic i permanent que s’allargaria al llarg dels anys. Ara, després d’una lluita agònica, el llibre era un objecte físic que circulava entre mans estranyes. Tornava cap a casa traçant xamfrans, pensant meravellada en aquest fet, i en el fet que ja portem dues setmanes de primavera i no me n’havia adonat, i en totes les coses importants del llibre que havia oblidat mencionar durant la presentació.

Una d’aquestes coses era la breu i precisa descripció del desig —del moment de l’aparició del desig— que hi ha en un dels primers capítols. Ella té vint-i-un anys i està a punt de conèixer l’amant bosnià que la tancarà amb pany i clau a l’habitació. La transició és tan ràpida i esmunyedissa com l’hora blava dels fotògrafs. Sense que pugui registrar exactament quan, com o per què, es produeix la transformació irreversible. La narradora passa de l’espera a la vida, de la inexistència a l’existència. Contra tot sentit comú, abandona la xarxa de seguretat del seu grup d’estudiants de periodisme i se’n va en un taxi amb el bosnià perillós. El noi s’acomoda al seient del copilot i “acaricia la porta com el llom d’un gran animal”; enrere queden els confins segurs del viatge organitzat que l’ha dut a recórrer els Balcans amb una llibreta a la mà. La vida comença quan no sap què passarà.

Aquesta última frase l’he trobat repetida fins la sacietat a La obra de una vida (Ediciones del Subsuelo), un recull d’assajos de l’hongarès Béla Hamvas, que l’atribueix a Tolstoi. Romeu quan coneix Julieta, Hamlet quan troba el fantasma del seu pare, abandonen l’estat de contenció per entrar en el que anomena “l’ebrietat del remolí”. De l’ordre i la disciplina passen a la suggestió i l’entusiasme. La resta de la gent sembla que ha deixat d’existir, espectres pàl·lids atrapats en rutines i absurditats penoses. No fa ni una hora que et trobaves entre ells, una més en la multitud desdibuixada, sense saber que existia un bosnià de pell lletosa i punys per mans, i ara et trobes flotant en un taxi en direcció desconeguda. El món s’ha obert com una nou, t’endinses en el perill i et sents més lliure que mai.

A Polilla, com a la vida, com als despatxos dels publicistes desfasats de Mad Men, l’ambició i el desig es retroalimenten. No són línies que avancen en paral·lel, facilitant una narrativa neta, sinó més aviat un garbuix esquitxat d’explosions i revelacions. “Un zig-zag deforme”, com la ratlla que separa les dues meitats dels seus cabells la nit que decideix pujar al taxi; un fogot capaç de contagiar-se i viat­jar en el temps. Potser per això, tornant ahir a casa, sentia que era dins el mateix taxi de l’Alba, avançant en direcció desconeguda mentre l’hora blava es desfeia al retrovisor.