‘Liorna’ d’Ariel Serra. El bon equilibri del pas

L’obertura de Liorna fa una mica d’angúnia: abans que comenci a clarejar, hi ha un home que camina, a poc a poc i descalç, per un passadís fosc i brut mirant que no el senti el carceller. S’ha escapat de la cel·la, i porta agafada amb totes dues mans la bacina de rentar-se amb un bocí de sabó, un pitxer d’aram petit ple de vi i oli, un càntir amb aigua recollida de la pluja; amb el braç dret, a més, abraça un escambell de tres potes, amb travessers; també du el tros de vidre d’una finestra que li va proporcionar un altre pres, un tros de vidre tallant en forma de daga. Una vegada arribat sota l’obertura del sòtil del corredor, des d’on pot contemplar la lluna plena, amb molt de compte diposita la bacina, el pitxer, el càntir i l’escambell sobre les pedres del terra —els raigs de la lluna sembla que hi juguin a fer la rateta—, acluca els ulls i repassa mentalment els passos de l’operació que ha de realitzar. Llavors “s’abaixa calmadament els calçons, es renta les parts i les mans” i, tot seguit, “se sosté el membre de la generació amb la mà esquerra i, amb el vidre en forma de ganivet ara ben agafat amb quatre dits de la mà dreta, comença a extirpar-ne la pell baldera”. Aquest primer tall gairebé no el sent, però molt diferents de sofrir són els que venen després —no pot ni contenir els xiscles—, sabedor que ja que s’hi ha posat ha de continuar fins al final, fins que no hagi acabat de tallar la circumferència de l’arrel del prepuci, sabedor que els dolors de la circumcisió l’hi han de durar, almenys, tres dies i tres nits.

Aquest home es diu Rafel Tarongí, i, juntament amb la seva germana Caterina i Rafel Valls, anomenat el rabí, morirà cremat viu a la foguera, acusat de seguir la religió jueva. Els altres trenta-set detinguts per la Inquisició, com que abjuren de la seva fe, arriben a la pira que ja són cadàvers. A Liorna, Ariel Serra (Cadaqués, 1959) narra uns fets històrics esdevinguts entre el 1687 i el 1691 a l’illa de Mallorca, quan un grup de jueus conversos, acorralats per les denúncies d’un xafarder malintencionat —un traïdor, de fet—, intenten fugir embarcant-se en una goleta que els ha de dur a Liorna, a la Toscana, una ciutat on es “pot anar pel carrer, i tothom hi respecta la nació, tothom hi estima Israel”. Les maniobres clandestines que van haver de fer al call durant els preparatius van anar prou bé, però ningú comptava que l’atzar mostraria doblement la seva cara malvada: el dia previst per escapar de Mallorca, les condicions meteorològiques adverses van impedir salpar, i,quan tothom va ser de nou a casa seva, l’escàndol públic de la parenta boja d’una de les famílies que havia de partir va delatar els fugitius davant d’una ronda d’agutzils. No són uns episodis nous per al lector que conegui Dins el darrer blau, una novel·la escrita com si fos una rondalla molt conscientment literària on Carme Riera narrava també les mateixes aventures, les mateixes tragèdies.

Novel·la costumista i sensatament emotiva, amb una prosa llampant que sedueix el lector amb els seus personatges

Ariel Serra es deu cenyir més, segurament, a la realitat dels fets —manté el nom verdader dels seus protagonistes, i no sembla que hi incorpori personatges ficticis—, però faria malament el lector que a Liorna hi busqués únicament informar-se d’un trauma històric, o que s’encapritxés a trobar en les infortunades peripècies del grup de víctimes una mena d’al·legoria o símbol de la discriminació racial, de la intolerància, de la cara salvatge de l’Europa negra d’avui. És cert que Liorna fa molta angúnia perquè tot l’anterior hi batega feroçment des del primer instant, i això es contagia a la sensació de vida i temps quotidià que avança tranquil·lament sense pausa —pot ser que a vegades massa a poc a poc—, però no ho és menys que l’autèntica vocació del llibre és ser, per damunt de tot —com si s’estigués en un territori màgic, inclús l’illa de Mallorca hi té la seva veu pròpia, en primera persona—, una novel·la. I, com a tal, el lector queda de seguida seduït per la manera amb què es relacionen i es belluguen els personatges, per l’habilitat amb què Ariel Serra els individualitza, pel ritme d’una prosa llampant que, com en Rafel Valls, vol “caminar com un home decidit, i que la seva còrpora no li desfés el bon equilibri del pas”: és el que aconsegueix Ariel Serra frase rere frase, passatge rere passatge, al llarg de Liorna, una novel·la èpica, costumista i sensatament emotiva.

Liorna

Ariel Serra
Editorial Afers
412 pàgines
21 euros