De la Sibil·la al reggaeton, així sona la nova Mallorca

Pels voltants de Nadal, a les xarxes socials es va popularitzar un vídeo antic d’una nena fent el Cant de la Sibil·la a l’oratori de l’ermita de la Santíssima Trinitat, a Valldemossa. La protagonista, de només sis anys, cantava amb les mans entrelligades i mirant a l’horitzó. Segurament per dins era un sac de nervis, però a primera vista semblava tranquil·la, defensant la cançó amb solvència. Aquella nena era la Júlia Colom i avui dia és una de les veus joves més destacades de la música en català. “Tinc molt nítid el record del meu avi ensenyant-me la Sibil·la, estrofa per estrofa. És una tradició familiar que ha passat de generació en generació”, rememora. Antiga corista de Maria Arnal i Marcel Bagés, Colom acaba d’actuar a Holanda, ha cantat a Nova York, l’Índia o el Marroc, i tot just estrena nou senzill, Miramar Live, una mostra en directe del seu maridatge entre tradició i modernitat.

Amb ella, Maria Hein i Maria Jaume lideren una nova generació de cantants insulars que s’han apropat al pop des del respecte a l’arrel i el folklore local. Després d’anys en què la música mallorquina exportava talent —masculí— tan remarcable com el d’Antònia Font, Miquel Serra o Da Souza, ara ha arribat el seu torn. No és gens estrany que totes tres comparteixin un mateix record, el dels padrins i les padrines cantant a casa, amb naturalitat, passant del fet quotidià a una influència artística vital. Aquesta corretja oral les transporta a la infantesa i les reconnecta al passat. Un altre exemple: com Colom, Hein també era un petit prodigi que amb vuit anys s’atrevia amb el Cant de l’Àngel, el 24 de desembre, per passar després a la Sibil·la. Els seus records d’infància anaven tots en la direcció de voler ser cantant. I ho ha aconseguit: fa dos anys va publicar el seu primer disc, ha col·laborat amb artistes com Julieta, Ferran Palau i Ginestà, i fa uns mesos que defensa un segon àlbum, Tot allò que no sap ningú (Hidden Track, 23).

La lloretenca Maria Jaume és, amb només 25 anys, la més veterana de les tres en l’ecosistema musical nacional. Guanyadora del concurs Sona 9 el 2019, ja fa temps que és una de les veus més reconegudes del país. “Vaig començar a estudiar Antropologia, i em vaig apuntar al concurs a l’últim minut i sense pensar-ho. Mai havia imaginat que m’hi dedicaria”, reconeix Jaume, que suma 50.000 oients mensuals a Spotify. Després de sorprendre l’escena catalana amb un primer disc força intimista i un segon més orientat al pop per a tots els públics, ara torna amb un nou treball que s’apropa a sonoritats urbanes i connecta amb ritmes ballables. L’àlbum, que es publicarà el pròxim 15 de març i es titula Nostàlgia Airlines, és a totes les llistes dels més esperats de la temporada.

Mallorquines i realitats tangibles de l’escena, Colom, Hein i Jaume sumen una altra coincidència que va més enllà del pòsit generacional. Té nom de dona i també és habitual de la Sibil·la: “Maria del Mar Bonet ens uneix a totes”, diu Maria Hein: “Sonava sempre a casa. Descobrir-la va ser increïble, és un referent indiscutible”. Una figura incomparable i també el punt de partida d’un fet preocupant, perquè entre Bonet i la irrupció d’aquestes noies hi ha un buit temporal incomprensible a la música insular. Més enllà d’algunes excepcions brillants, com la manacorina Joana Gomila, hem passat dècades sense dones liderant projectes musicals mallorquins amb certa vocació popular. “Els grups locals han anat fent i desfent, però ens han mancat referents femenins. No entenc com la societat de Mallorca ha permès estar tants d’anys sense dones als escenaris”, denuncia Colom. “Els focus els han tingut sempre ells, exclusivament. Naltros havíem de mirar a Catalunya per trobar noies en les quals fixar-nos, com la Núria Graham”, remata Maria Jaume.

Un altre fet compartit és la residència: per poder viure de la seva música les tres han hagut de marxar de Mallorca. “Als illencs se’ns afegeix un plus de neurosi d’haver de sortir de casa perquè les coses ens vagin mínimament bé”, explica Colom, que, com les seves companyes, va venir a Barcelona a estudiar i s’hi ha quedat, centrada en el seu projecte musical. Que part de la indústria —per exemple, els tres segells on publiquen els seus discos— sigui catalana no és l’únic motiu de la seva estada al Principat: la majoria dels seus concerts també són a Catalunya. Aquest fet entronca amb certa falta de suport a casa. “Estem molt contentes que després de tants anys torni a haver-hi dones en la música de casa, però després veus les festes de Sant Sebastià de Palma i de trenta actuacions ja podem donar gràcies si ens programen a una de nosaltres”, conclou la cantant de Valldemossa. I no només hi ha el biaix de gènere: segons els últims estudis, les Balears són la comunitat autònoma amb menys assistència a concerts de música de tot l’Estat i de les que menys sales disposa.

Sortosament, el present i el futur ja es veuen amb uns altres ulls. “Hem fet un pas endavant”, declara Maria Hein. L’hegemonia de la música urbana i les noves maneres de consumir-la han democratitzat el procés, l’han obert, i la nova generació s’hi ha abocat. “No hem renunciat als nostres referents de fora, sinó que els estem adaptant al català perquè sonin aquí. Això ha obert molt el ventall”, diu Hein. La normalització de gèneres musicals fins ara considerats forans i la irrupció de noies com elles han suposat una explosió que beneficiarà totes les que vinguin darrere. “Formem part d’aquesta onada que ha decidit provar les coses sense por”, explica Jaume. Si fins fa res faltaven exemples en què emmirallar-se, ara s’han multiplicat. La seva onada és també la de noms com Mushkaa o Julieta, que estan movent unes xifres de públic i reproduccions molt elevades.

Cadascuna amb les seves particularitats, han canviat l’esdevenir de la música balear. Maria Jaume navegant amb harmonia entre l’indie i l’urban, Hein abocada a ser la gran diva pop insular d’aquesta generació, i Júlia Colom, reformulant l’arrel. Avui dia ja mostren una part important del seu potencial, però el seu sostre s’imagina alt com un sant Pau. El temps dirà cap on dirigeixen les seves carreres i quan tornaran a la seva enyorada Mallorca, però de moment continuaran fent un camí que serà el mirall de les cantants balears del demà. Just el que no van tenir elles a casa seva, quan escoltaven com els seus avis i àvies entonaven cançons tradicionals a mig matí.