Fernand Deligny i els nens impossibles

Fernand Deligny és probablement l’astre més ocult i rebec de l’òrbita de Tosquelles, Guattari i Oury, de les persones que van revolucionar la concepció i el tractament del patiment psíquic, i de les institu­cions previstes per ocupar-se’n. Amb una trajectòria errant, que comença i acaba amb ell i la seva xarxa de “presències properes”, Deligny va dedicar la vida a oferir asil a nens i adolescents psicòtics, rebutjats per totes les institucions hospitalàries i impossibles de fer viure en la societat on naixien: nens considerats incurables, insuportables, en alguns casos qualificats de delinqüents, en molts casos d’autistes amb una absència total de llenguatge, o, com dirà ell, “nens a recer de la paraula”.

Educador de formació, no psiquiatre, gens psicoanalista, iniciador de “temptatives” asilàries, filmador amic de Truffaut i escriptor, Deligny segurament ha de ser considerat com un artista l’obra del qual consisteix en la pràctica al costat d’aquests nens: el seu rastre tant en filmacions com en fotografies, els traços dels nens, els titelles fabricats per ells, els llibres, les cartes i les gravacions de veu. La Virreina li dedica l’exposició Elogi de l’asil, que es podrà veure fins a mitjans d’abril.

La vida en comú amb aquells nens és el motor de la seva escriptura, un dels exercicis que més va cultivar per buscar, precisament, fora del llenguatge, i intentar arribar als nens que posseïen alguna cosa inaccessible per als qui no compartien la seva condició. Es tractava de trobar l’humà fora del llenguatge. Per a Deligny, la naturalesa humana estava “sobreespecificada i no simplement especificada per l’ús del llenguatge”. “Què pot voler dir ser humà, considerant-los a ells?”. “On s’ha pogut produir el curtcircuit, on han saltat els ploms” perquè aquesta funció considerada específicament humana hagi estat impedida? Són nens per a qui el pronom impersonal no existeix, per a qui la construcció del subjecte conscient o diferenciat, tal com els éssers dotats de llenguatge l’entenen, no és representable.

La vida de Deligny va ser l’intent de comprendre el que ell va anomenar “el punt de veure” d’aquests nens —d’aquests “individus petits”, com a ell li agradava dir-los perquè la paraula nen no fes pesar a les seves espatlles tot el que creiem saber que és un nen. La dificultat més insalvable, contra la qual va lluitar incansablement, era resistir-se a la inèrcia, a la influèn­cia, gairebé la possessió, que el llenguatge exerceix, amb tota naturalitat, sobre nosaltres i la nostra manera de representar-nos el món i aquests nens. És per això que Deligny entenia el llenguatge per si mateix gairebé com una ideo­logia tan difícil d’evitar, tan temible, com poderosa, que no es manifesta només en el “llenguatge sonor”, sinó en cadascun dels nostres gestos. Imposar el llenguatge als nens autistes amb qui convivia era ofegar la via —desconeguda per nosaltres, éssers que simbolitzem constantment— per on passa la seva relació amb el món i amb ells mateixos. Deligny es va obstinar a preguntar-se si era possible extirpar-nos de “l’òrbita de fer signe”, és a dir, de voler associar un significat a una paraula o una acció, sense que fos intolerable. “El mal d’entestar-se a només voler passar per la via del llenguatge és que, mentre ho fem, renunciem a intentar passar per una altra banda”: la presència propera d’aquests nens li feia fregar l’abisme, amb els seus vertígens, i ell no es va cansar de deixar-se interpel·lar per ells.

La mostra a La Virreina és un convit a fer saltar els baldons de l’hermetisme que caracteritza la producció de Deligny i a seguir les traces d’un home que, d’errar i trobar asil, en va fer una parella de drets profundament humans.