Què amaga l’escàndol Évole?

Tornem-hi. Nova, maleducada, expedició a les xarxes sobre la catalanitat d’Évole i, de retruc, de TV3. El recull de 25 segons d’unes declaracions de Jordi Évole dins d’una entrevista al Col·lapse ha desfermat una pluja de crítiques, la majoria insultants. A la xerrada, Évole comenta que TV3 va passar per un procés de tancament, de tenir un públic i no voler-ne més. I és Ricard Ustrell qui introdueix el concepte fatídic: “hi ha qui et dirà que això passa perquè ara s’està espanyolitzant”. I Évole respon: “però quin problema hi ha en espanyolitzar-se, ¿en quin país vivim?”. Els exegetes del tall ja tenen la prova que volien. Arran de l’escalfament a les xarxes, Évole penja la seva resposta íntegra d’un minut i quinze segons. En aquesta part, Évole aclareix que estaria d’acord a dir que vivim a Catalunya i s’explica. Ho ha dit en el sentit que seria bo que TV3 fes productes que es puguin veure a barris com Sant Idelfons i Bellvitge, “a llocs on potser la penetració de TV3 havia estat més gran en altres moments”. Per a Évole, l’audiència de TV3 ja és molt gran anant a un determinat nínxol de mercat. I continua: “jo crec que podria aspirar encara més, potser perdent una mica d’audiència de l’altra banda. A mi m’agradaria que una televisió pública a Catalunya fos més transversal. I crec que està en un procés de transversalitat”. Aquest matí, Évole ha intervingut al programa Aquí Catalunya insistint en la mala fe manipuladora dels seus adversaris.

Pocs dels que critiquen Évole ho fan estalviant-se els insults, irreproduïbles. Perquè en la deriva de la polèmica hi ha qui troba, fins i tot, una oportunitat per combatre contrincants que no hi eren. Per exemple, Francesc de Dalmases, diputat de Junts que havia estat el seu portaveu a la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i que ha practicat la intimidació a periodistes piula que “més enllà de la feblesa argumental, cal reconèixer l’honestedat d’Évole i de Colau: una Catalunya espanyolitzada, d’una banda, i un pacte espanyolitzador, a llarg termini, amb tripartit de comuns, socialistes i ERC governant arreu, de l’altra”.

Évole s’equivoca en formular la seva reflexió, que té molta part de raó, en l’ús d’un concepte incandescent i polisèmic: “espanyolitzar”. En la seva accepció més comuna vol dir descatalanitzar i no solament amb l’encongiment de l’idioma. Segur que no s’ha d’entendre així el que va dir Évole.

Estem parlant de la presència del castellà a TV3? No es tracta d’un debat nou. L’any 2020, arran de l’estrena de la sèrie Drama, una coproducció amb un 30% de castellà, la consellera de Cultura d’aleshores, Mariàngela Vilallonga -que com a firmant del manifest Koiné creu que Franco va utilitzar els immigrants castellanoparlants com a “instrument involuntari de colonització lingüística”- va denunciar que a TV3 hi havia massa castellà. La llei de la Corporació imposa a TV3 la missió d’oferir un servei públic en català i la promoció de la seva cultura, però també “a satisfer les necessitats democràtiques, socials i culturals dels ciutadans, a garantir un accés universal a la informació, la cultura i l’educació”.

La presència de personatges, com a Merlí o Com si fos ahir, que parlen castellà no molesta perquè és una mostra residual de l’existència a Catalunya del castellà i una inversemblança sociolingüística. Tampoc provoca irritació l’abundància de personatges que parlen castellà a Polònia perquè acostumen a ser els dolents de la pel·lícula. Però es veu tòxic que s’entrevisti un personatge que parla castellà i s’arriba a preferir que es convidi una persona menys sàvia en la matèria, però que ho sigui en català! Ser una televisió en català és un encàrrec fundacional, però que en sigui la llengua vehicular no pot implicar l’expulsió del castellà, ignorar la seva existència és ignorar una part de l’audiència i perjudica la penetració de TV3, del català. D’igual manera, no resoldríem aquesta complexa equació si s’accepta que a Sant Idelfons o Bellvitge el català pugui aparèixer per a una part del veïnat com un component aliè.

Però el català en aquestes polèmiques és un escut dialèctic que amaga una visió de país preocupant. No va ser un problema de llengua el que va provocar l’any passat, una agra discussió a les xarxes perquè TV3 va fer un documental sobre els negocis dels negrers catalans. El problema de fons és que malmetia un imaginari immaculat de la nació. I com que la identitat es construeix, TV3 sembla tenir l’obligació de presentar una Catalunya polida. I absorta en ella mateixa. Per exemple, les incomprensibles queixes perquè els TN obrin amb una notícia de Madrid, que pot afectar molt directament els catalans, però que es considera una traïdoria perquè introdueix un referent espanyol. En l’època de Vicent Sanchis, TV3 va ignorar una Catalunya plural, real, incòmoda. La transversalitat no demana “espanyolitzar” i no és aquest l’actual camí de TV3. Demana que l’audiència -múltiple, diversa- trobi ocasions per reconèixer-se en els problemes de què parla. Tant en acudits com en reportatges.