TV3, una festa d’aniversari casolana

Ara fa quaranta anys que TV3 va iniciar les emissions regulars. En un programa d’aniversari corporatiu ja cal imaginar que hi haurà una bona dosi d’endogàmia i cofoisme. I així va ser. 40 anys i una nit va fer una mirada retrospectiva -quasi no es va parlar de futur- basada en el personal de la casa. Albert Om va portar la cosa de manera àgil i planera, però hi va haver massa racions del mateix xarop: estadística recreativa (les 50 vegades que s’ha repetit Mr. Bean o les 16.358 que ha sortit Tomàs Molina als TN, però res sobre costos, productores més estimades...), anecdotari i floretes entre col·legues. Una festa simpàtica, però primeta i casolana.

Van començar amb un deepfake de Pepe Rubianes. Figura que fa 40 anys TV3 va gravar amb ell un programa que no es va emetre. Un monòleg del gran Pepe Rubianes, barrejant català i castellà, posant a caldo feixistes i assimilats, divertidament obscè. Que la primera brometa de la nit sigui sobre la censura interna fa rumiar. Una enredada que no calia. Els mitjans de comunicació no poden fer massa xerinola amb les confusions que pot fabricar la IA. I era un engany cruel el de fer dir a aquest Rubianes que li agradaria ser a TV3 quan aquesta fes 40 anys.

La gent del Polònia va salvar el merescut recordatori als professionals que ja no hi són amb un homenatge fraternal, no gens ploramiques, que fugia de la necrològica amb ‘El Cants dels Ocells’. En directe o en diferit (Josep Cuní o Susana Griso) va sortir molta gent. A Joaquim Maria Puyal se’l va mencionar, però hauria estat just dedicar un bocí més solemne al seu llegat professional. Cal dir el mateix en el cas de Jaume Figueras i, segurament, d’altres que jo també oblido.

TV3 està en la persecució de la clientela infantil i juvenil amb l’oferta a la plataforma 3cat o amb l’estrena d’una sèrie sobre una colla adolescent de colònies amb molta música i eufòria. Carlos Cuevas demanà, però, atenció al jovent creador i no pensar en aquesta població només per engreixar l’audiència. I la cultura? No n’hi ha prou amb espais d’agenda. Cultura no vol dir, només, parlar de les estrenes de cine o de les novetats editorials, també ho és indagar en formats televisius (cosa que TV3 havia fet), en aproximacions no rutinàries, en impulsar el risc estètic. Fer teatre no vol dir programar, en festius assenyalats, comedietes. D’això no se’n va parlar.

TV3, això sí, sempre ha tingut una determinada elegància. No ha practicat, llevat d’errors cridaners, els gèneres més barroers que alimenten altres graelles de televisions generalistes. Però, com va dir-me, fa anys, un alt directiu de la casa: no és que el teleespectador català no es miri aquests programes (ho fa en altres emissores), ni que no es facin per obediència a un model exemplar de televisió pública. Senzillament és que el teleespectador català no els vol a TV3. Om, sense allargar-se gaire, va apuntar aquesta mateixa teoria. El projecte va créixer en contra de la voluntat del Govern de Madrid, que la volia folklòrica i domèstica. Un model del qual TV3 va fugir. Al primer Telenotícies, marcant territori, la notícia d’obertura ja va ser de l’actualitat internacional. I aquestes circumstàncies de naixement la van convertir en una peça, la més moderna, de l’imaginari nacional. I TV3, “la nostra”, no es podia embrutir amb ronya audiovisual.

Òbviament en quaranta anys tens ocasions d’encertar-la i d’espifiar-la. El paper de la televisió pública en la normalització d’un català no gens rovellat és important, malgrat que aquesta tasca s’entengui erròniament, per alguns que pensen que ha d’anar acompanyada d’una barrera infranquejable al castellà. L’actuació d’Estopa cantant ‘La raja de tu falda’ va tenir la seva quota d’indignades piulades contra el programa d’aniversari.

D’aquesta festa se’n va fer prèviament promoció per tots els racons de la graella. Al Col·lapse, amb entrevista al director i una curiosa, divergent, manifestació de crítics sobre què hi troben a faltar a TV3, on passa com al futbol: tots, quasi, creiem que sabem fer alineacions. També van insistir en la rememoració Albert Om i Eloi Vila a Al cotxe. I al Planta baixa es van celebrar els vint-i-cinc anys de La memòria dels cargols i van dedicar el reportatge a la catifa vermella de quan, aquest dimarts, es va gravar el programa d’aniversari. Al Telenotícies Comarques van mostrar a l’espai del Temps els senzillets mapes que acompanyaven el malaguanyat Antoni Castejón, que, primer des del circuit català de TVE i després com a titular de TV3, va reintroduir mots com “maregassa” o “calamarsa”, que ara ja no ens semblen cap llufa pobletana.

La intromissió política no és desconeguda en el seu historial. Des de Jordi Pujol dictant que es tractés privilegiadament l’agenda del rei Joan Carles perquè ves a saber si Catalunya hauria de necessitar-lo (eren altres temps) a la militància processista desvergonyida en l’època més engrescada de l’independentisme. Però malgrat el fariseisme que envolta el discurs dels polítics sobre la televisió pública (diuen que volen cultura, però la volen gratis, i demanen audiència, però bàsicament la volen perquè es vegin les seves cosetes d’encàrrec), i malgrat les tristes misèries que, inevitablement, hi ha a l’historial de l’emissora, ara que és el seu aniversari, el que cal és desitjar-li gosadia, imaginació i… per molts anys.