La felicitat de no acabar una sèrie

Netflix m’ha enviat un correu recordant-me que tenia pendent d’acabar The Crown. Més que una gentilesa per a un desmemoriat, és una maniobra de màrqueting perquè la sèrie no perdi un espectador a mig camí. Però l’abandonament de sèries per una part del públic no és tan estrany, i ho saben. L’acumulació hipertròfica d’estrenes pot generar ansietat —i si m’estic perdent un títol molt millor?—, a més d’incrementar l’exigència de l’espectador perquè la sèrie satisfaci les expectatives que tenia o li proposaven els il·lusionants, hiperbòlics, anuncis que havia vist. Evidentment, he abandonat la darrera temporada de The Crown i, malgrat l’avís, no l’acabaré. I això que es tracta d’un títol respectable i del qual he gaudit tot veient que l’episòdica duresa en el tractament de la reina —que interposa una suposada obligació reial a qualsevol necessitat fami­liar— estava calculadament pensada per entronitzar la bona imatge del príncep Carles. Se’l presenta amb idees pròpies i desobedient amb el govern. Per exemple, a la cerimònia d’investidura com a príncep de Gal·les. La darrera temporada, els tres capítols que he vist, tenen un to decebedor, massa proper a la premsa rosa. No l’enyoro i estic satisfet d’haver-ho deixat.

Edith Warton, parlant de llibres, criticava el “lector mecànic” que no és capaç de discernir si paga el tret acabar o no acabar un llibre i se’ls empassa tots sencers. I quan els acaba tampoc no sap donar-ne valoracions convincents. Indubtablement, abandonar una sèrie té els seus perills. El principal, el de ser injust amb l’evolució d’un treball. M’hauria passat, per exemple, amb la sèrie de Berto Romero El otro lado (Movistar+). Les primeres escenes retarden excessivament l’aparició del nucli de la peça: el negoci i la manca, o no, d’ètica dels xous sobre fenòmens paranormals i el silenci protector del protagonista, un membre amb remordiments d’aquesta colònia de paparazzis del més enllà, per no perjudicar una víctima d’una determinada situació matrimo­nial. Gran final.

En altres ocasions, però, et penedeixes d’haver tingut la paciència d’arribar a la darrera escena. La sèrie australiana The Newsreader (Filmin, Cosmo) va tenir una bona primera temporada. Parla de periodisme televisiu i fa un joc clàssic: combinar en l’argument una notícia (Txernòbil, la sida...) i la seva cobertura. I ho feia bé. Situada en els anys vuitanta del segle XX, fins i tot el llenguatge narratiu de la sèrie té uns aires vintage. A la segona temporada, però, la intriga sentimental guanya al tractament dels conflictes professionals. També aquí trobem que, de vegades, callar és una conducta més periodística del que sembla. Però la història principal consisteix a esbrinar si la parella protagonista continuarà junta presentant les notícies i igualment junta al llit.

I una sèrie que probablement no acabaré és Berlín. Em vaig divertir amb La casa de papel, i la convicció que posaven els actors a l’hora de viure aquella peripècia et feia acceptar llindars de versemblança exagerats. En el cas de Berlín, diria que el to desmesurat de comèdia un punt estripada s’ha imposat als actors, perquè resulta molt difícil demanar convicció quan el personatge principal, cervell d’un robatori de dificilíssima artesania, està poc atent a la feina per culpa d’un enamorament sobtat, amb unes tècniques de seducció tan increïbles com les del robatori. Una cosa semblant passarà amb 30 monedas, d’Álex de la Iglesia. Són moltes racions de gore irònic, divertit fins i tot. Tantes que enllarden la salsa.

Començo a apreciar sèries amb capítols autoconclusius, on en cada episodi canvien el repartiment, l’argument... tot. Per exemple, ‘I’m Ruth’, de la sèrie I’m (Cosmo, Movistar). Un recital de Kate Winslet i la seva filla, Mia Threapletonl, en una història de tensió materno­filial.