Tosquelles, el psiquiatre pacient

Una gran exposició al CCCB recupera el psicoterapeuta republicà que va lluitar per humanitzar les institucions psiquiàtriques i desdramatitzar la malaltia mental

 Les cassets del doctor Tosquelles amb casos concrets de pacients, recuperades i col·locades cobrint tota una paret de l’exposició del CCCB resulta una imatge futurista.
Les cassets del doctor Tosquelles amb casos concrets de pacients, recuperades i col·locades cobrint tota una paret de l’exposició del CCCB resulta una imatge futurista. Massimiliano Minocri (EL PAÍS)

Who killed Sloan in the kitchen?”. La frase obsessiva de l’alienat i ambiciós periodista Johnny Barret a Corredor sense retorn, de Samuel Fuller (1963), ve al cap una vegada i una altra quan un s’ha quedat tancat accidentalment a l’exposició Tosquelles, com una màquina de cosir en un camp de blat, dedicada a l’innovador psiquiatre republicà Francesc Tosquelles, que s’exhibeix al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Els comissaris han hagut de marxar, els operaris que l’estaven muntant han sortit a dinar i s’ha tancat amb pany i forrellat l’espai de la mostra, que inclou obres de Tàpies, Dalí, Miró, Dubuffet, Michaux o Artaud. Quedar-te atrapat en una exposició sobre manicomis i psiquiatria, encara que sigui psiquiatria progre, és una mala jugada. I més si, recorrent les sales a la recerca de la sortida, topes pertot arreu amb fotos i metratge de malalts mentals reclosos, pintures i escultures fetes per ells, i alguns retrats prou pertorbadors, com ara Delirant halluciné (1943), de Léon Schwarrz-Abrys, que per descomptat ningú robarà, o l’esgarrifosa Bèstia de Gavaldà que Auguste Forestier va tallar mentre estava internat —després de fer descarrilar un tren— i que porta les dents autèntiques d’un animal salvatge indeterminat. Impossible no pensar que ets als dominis d’Algú va volar sobre el niu del cucut i Shutter Island. Afortunadament, en una paret parla un home amb un aspecte molt simpàtic i una veu tranquil·litzadora. És Tosquelles (Reus, 1912-Granges-sur-Lot, 1994), amb el seu aire de professor Tornassol versió psiquiatre. “Continuem mantenint l’hospital com un lloc obert, realment obert”, explica des d’un vídeo; “i que un lloc sigui obert o tancat no depèn només de les parets”. Mirant-lo i escoltant-lo passa ràpid l’estona fins que apareixen uns tècnics amb aspecte d’Esperant Godoti t’ajuden a sortir.

L’exposició sobre Tosquelles, renovador de la institució psiquiàtrica amb un mètode revolucionari que vinculava política, teatre, cinema, art i literatura, i que va humanitzar la vida de milers de pacients emancipant-los a través de la cultura, és de les més radicals i exigents de les molt radicals i exigents (i extraordinàriament suggestives) que acostuma a presentar el CCCB.

No cal quedar-se tancat per sentir d’entrada neguit no només per la matèria que s’aborda principalment —el tractament dels malalts mentals a través de l’experiència del psiquiatre català—, sinó per la quantitat d’informació i els objectes (uns 700 en total), projeccions i instal·lacions artístiques que conformen la mostra. Tot i que la veu i la imatge de Tosquelles, a través de pantalles amb fragments d’entrevistes, t’acompanya amigablement al llarg de tot el recorregut i proporciona un agafador.

S’ha editat un voluminós catàleg (CCCB-Arcàdia) amb articles de 16 autors, entre ells els dos comissaris Carles Guerra i Joana Masó, Paul B. Preciado, l’historiador de la filosofia de la universitat de Cambridge Jean Khalfa (especialista en Deleuze, Foucault i el psiquiatre Frantz Fanon), i la historiadora de l’art i directora de la col·lecció Art Brut de Lausana, Sarah Lombardi. L’exposició, produïda pel CCCB (on es pot veure fins al 28 d’agost), el Museu Reina Sofia (del 27 de setembre al 23 de març del 2023) i el museu d’art contemporani Les Abattoirs de Tolosa (on ja s’ha exhibit), viatjarà més endavant a l’American Folk Art Museum de Nova York.

Va renovar els psiquiàtrics amb un mètode que barrejava política, teatre, art i literatura

Per al públic general, Francesc Tosquelles, un home que va ser a l’avantguarda psiquiàtrica, política i antifeixista europea, és un gran desconegut, i un dels objectius principals de l’exposició és descobrir-lo. Realment era un personatge sensacional, relacionat amb Ferenczi, amb Lacan, amb Artaud, Éluard, Tristan Tzara i Dalí, vinculat al POUM, capità mèdic de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil (en serveis psiquiàtrics de l’exèrcit d’Extremadura), exiliat a França, integrat a la Resistència contra els nazis (a l’hospital de Sant-Alban, on treballava i que tenia contacte amb els maquis, es va donar refugi a molts perseguits il·lustres i combatents: l’exposició exhibeix una acusació del 1942 de la Sureté per antipatriotisme); psicoanalista, pioner del cinema psiquiàtric, estudiós de l’obra de Gabriel Ferrater (va escriure el llibre Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura d’‘In memoriam’ de Gabriel Ferrater), teòric del peu (vegeu més endavant), Medalla del President Macià, fill il·lustre de Reus…

Un dels episodis més curiosos de la seva vida —i que recrea, llegint-la en bars, una pel·lícula de Mireia Sallarès que es pot veure a l’exposició— és la carta que el 1927 va escriure a Stalin!, on li recriminava, després d’un enganyós “estimat camarada”, el centralisme comunista en relació amb Catalunya i l’advertia des de Reus que “aquí no hi ha soviets”.

Tosquelles és un gran desconegut per al públic general i un dels objectius de l'exposició és descobrir-lo.
Tosquelles és un gran desconegut per al públic general i un dels objectius de l'exposició és descobrir-lo.ROBERTO RUIZ

Genial heterodox, autor de frases rotundes que fan pensar (“els mestres que tenim són els malalts, no tenim cap altre mestre, tots els altres mestres elaboren teories”; “la por de morir vestits la tenim tots”), sorprenents, amb un toc marxià (Groucho)-dalinià (“l’inconscient no existeix, insisteix però no existeix”, “el geni català és surrealista genèticament, mai se sap si parlem de debò o desbarrem, cal desbarrar”), la mostra exhibeix alguns dels seus retrats icònics: el primer pla en contrapicat on sembla un pallasso, aquell tan eloqüent en què apareix tancat dins d’un parc infantil, o el realitzat sobre la teulada de l’hospital de Saint-Alban, amb l’escultura d’un vaixell de Forestier. Un psicoterapeuta amable a qui no li importava —i fins i tot en gaudia— mostrar-se com un excèntric. Un psiquiatre pacient, sí, en tota la seva polisèmia.

“La idea de l’exposició, que mostra la transformació que va fer Tosquelles de les institucions mentals heretades del segle XIX, és col·locar-lo en un paisatge molt col·lectiu, relacionat amb la política, amb les avantguardes artístiques, la literatura, a més de l’experimentació clínica”, explica la comissària Joana Masó, asseguts al voltant d’una taula amb llibres que hi ha al final del recorregut de la mostra. La projecció d’una llarga entrevista amb el psiquiatre que domina la sala fa que la il·luminació canviï contínuament en un efecte al·lucinogen pertinent.

“La relació amb la psiquiatria és central, és clar”, assenyala. “I per altra banda, cal incorporar-hi la comunitat terapèutica sencera, la gent que no té relació amb la psiquiatria, incloses les monges que feien d’infermeres”. Masó, autora de Tosquelles, curar les institucions (Arcàdia, 2021), Premi Ciutat de Barcelona d’assaig i llibre destinat a ser de referència pel que fa al psiquiatre, recorda una anècdota en què Tosquelles va rebre una denúncia de la mare superiora de la comunitat que atenia els pacients per ensenyar Lacan a les monges: “Marranades”, va especificar la religiosa.

El reusenc valorava molt l’aportació de dones psiquiatres pioneres com Agnès Masson, i explicava com aquesta, en el seu esforç per eliminar les camises de força, va fer que li posessin una a la monja en cap de l’hospital i li va deixar anar: “Demà o demà passat vindré a veure-la, ja em dirà el què”.

“Tosquelles treballa per desmuntar la distància entre el que és normal i el que és patològic”, prossegueix Masó; “per desfer aquesta oposició i la idea de suposada normalitat”. S’entesta també a eliminar la por del psiquiatre a la bogeria i als malalts, i considera que la paranoia “és la forma de constitució de la personalitat de tots”.

A la mostra s’explica la geografia vital de Tosquelles, que va treballar en llocs tan diferents com el manicomi privat Pere Mata de l’alta burgesia a Reus, els hospitals de campanya durant la Guerra Civil, el camp de refugiats de Sètfonts, on funcionava un servei psiquiàtric improvisat per als exiliats, i sobretot l’hospital de Saint-Alban.

Al principi de l’exposició es poden veure, en un muntatge interactiu creat per Roger Bernat, imatges filmades de l’arxiu de l’emblemàtic hospital de Saint-Alban, on Tosquelles va treballar des de 1940 durant més de vint anys, i on s’observa els pacients en algunes de les activitats programades. Són les famoses bobines de Tosquelles, un testimoniatge de la seva visió del treball psiquiàtric. “Venia de la República i les col·lectivitzacions; a Saint-Alban, els malalts s’agrupaven en cooperatives, i tenien fins i tot la seva petita economia, muntaven clubs, festes i fins i tot espectacles de teatre i circ”. Un eloqüent cartell de la institució detalla un programa en què hi ha cineclub al voltant del film Désir humain, una soirée musical, un gran concurs de petanca, “bal populaire” i la “Fête de l’Hopital”.

Per a la comissària i estudiosa del personatge, el fet que Tosquelles sigui un desconegut per a la gent en general al nostre país s’explica per les seves opcions polítiques, sempre a contrapel, i per la seva marxa d’Espanya, on només va tornar progressivament a partir del 1967 (tot i que va assistir al congrés internacional de psiquiatria el 1958 a Barcelona) per assessorar l’Institut Pere Mata. “Era del POUM, i després un exiliat, i el franquisme va esborrar el seu record. A França és molt més conegut, els seus anys a Saint-Albans van inspirar d’altres, com la gent del Maig del 68”.

Tosquelles gaudia mostrant-se com un excèntric. Era un psiquiatre pacient, en tota la seva polisèmia, que va humanitzar les institucions amb l'art.
Tosquelles gaudia mostrant-se com un excèntric. Era un psiquiatre pacient, en tota la seva polisèmia, que va humanitzar les institucions amb l'art.ROBERTO RUIZ (EL PAÍS)

L’auge de l’antipsiquiatria, a favor de la destrucció dels murs, també va rondar Tosquelles, partidari no d’acabar amb les institucions psiquiàtriques (és un dels màxims representants de l’anomenada psiquiatria institucional francesa), sinó de reformar-les. Un debat molt d’avui, com recalca Joana Masó.

La seva personalitat, amb el seu elogi del “desbarrar català”, la seva irreverència, el seu llenguatge de trets dalinians i la seva resistència a assimilar-se a les cultures dominants i als clans, ja fossin els surrealistes o els lacanians, tampoc no li va jugar a favor.

L’exposició, que fa èmfasi en el surrealisme i en l’Art Brut creat per gent marginal —entre ells els dements—, col·leccionat per Dubuffet, propicia el debat sobre l’ús de la producció dels malalts mentals (una secció es titula “De l’asil al museu”). Tosquelles va criticar aquesta apropiació per part de les avantguardes. “És un marxista, ve de la pagesia catalana, enemic del concepte patrimonial de la cultura. A més, ell no està d’acord amb el concepte d’alteritat que apliquen els surrealistes als malalts mentals. Al contrari, considera que ells no són ‘els altres’, sinó que som nosaltres mateixos”.

No estava d’acord amb el concepte d’alteritat que aplicaven els surrealistes als malalts mentals

“És un eclèctic, i un gran pragmàtic que no creu que les coses siguin blanc o negre”, apunta el comissari Carles Guerra; “usava totes les eines possibles per crear entorns de cura”. De la frase que dona títol a l’exposició subratlla que és “molt Tosquelles”, i que la va pronunciar en una taula rodona als anys setanta en què va explicar que el que ells van fer als anys trenta, quan les institucions psiquiàtriques republicanes es transformaven i s’afavoria la sortida dels interns mitjançant el treball i la socialització en entorns oberts, era com posar màquines de cosir en camps de blat. És una volta à la Tosquelles de la famosa frase de Lautréamon elogiada pels surrealistes que la bellesa era com la trobada fortuïta d’una màquina de cosir amb un paraigua sobre una taula de dissecció, i de la qual hi ha una obra de Man Ray que la visualitza a l’exposició. La frase de Tosquelles també sintetitza el seu esforç per portar la psiquiatria a l’entorn rural, interès del qual hi ha diversos exemples a la mostra.

L’exposició, que recorre cronològicament la vida i el llegat de Tosquelles, inclosos els anys de la Segona República, en què Barcelona era “la petita Viena” per la profusió de psiquiatres i psicoanalistes estrangers, inclou una sèrie d’instal·lacions d’artistes contemporanis. Una és de Perejaume, en què el visitant ha de descalçar-se per caminar sobre unes escorces d’alzina surera, en al·lusió al “mètode hipocrític” que esmenta Tosquelles, que proposa, amb el seu gust per la paradoxa i la provocació, desplaçar l’experiència cognitiva del cap als peus. “Quan ens passegem pel món, el que explica no és el cap, són els peus. Saber on trepitges”. Cosa que vinculava a un altre tema recurrent a l’exposició, l’exili: “L’exili s’inscriu als peus, perquè són els que creuen les fronteres”.

A prop es pot veure un vídeo de Mim Tanaka, l’artista de butoh, actuant als anys vuitanta descalç entre els residents de la clínica de La Borde, una de les institucions que van recollir el testimoni de Tosquelles i Saint-Alban.

Al llarg del recorregut de l’exposició, moltes coses sorprenents. Les cassets de Tosquelles amb casos concrets, recuperades i col·locades cobrint tota una paret en una imatge futurista; cartelleria del POUM; les inquietants escultures de suro de Joaquim Vicens Gironella (al qual el Museu Memorial de l’Exili, MUME, de la Jonquera dedica ara precisament una mostra); unes imatges preparatòries del film d’Abel Gance La fi del món, en què apareix Artaud, o la informació que Lacan va fer una conferència al Paranimf de la UB el 1958!, en ple franquisme, en el marc del IV Congrés Internacional de Psiquiatria.

Una exposició per quedar tancat una bona temporada, sempre amb Tosquelles a mà, per això.

Sobre la firma

Jacinto Antón

Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS