_
_
_
_
marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Peius, home singular

El més admirable del llibre de Pompeu Gener que s’ha publicat són les notes d’Anton Maria Espadaler

Retrat de Pompeu Gener, per Francesc Inglada.
Retrat de Pompeu Gener, per Francesc Inglada.Didier Descouens (Alamy Stock Photo)

La cosa més admirable del llibre que s’acaba de publicar amb monòlegs de Pompeu Gener (1848-1920) és l’estudi i les notes que hi ha posat Anton Maria Espadaler, a qui anomenaríem savant catalan si el terme no hagués acabat en mans —i a la targeta de presentació— de Gener, àlies Peius: Pompeu Gener, Monòlegs humorístics i extravagants, introducció i notes d’Anton M. Espadaler (Martorell, Adesiara, 2023).

Gener és un escriptor del darrer quart del segle XIX i primer quart del XX que no va escriure res de transcendència, encara que ell mateix preuava com una obra d’alta saviesa un llibre que va fer fortuna a França, La Mort et le diable, del qual se’n va fer una traducció al castellà, rebentada al seu moment per Menéndez y Pelayo. Tot plegat la mar de normal: normal que agradés als francesos, i normal que el polígraf de la muntanya deixés l’autor com un drap brut. Al cap i a la fi, com va escriure un dels traductors catalans de Les flors del mal de Baudelaire, el mal no ha estat mai una cosa ben vista pels lectors catalans, o no ho era quan Baudelaire escampava la seva fama pertot. Aquí predominava un seny auster, eclesiàstic a les comarques carlistes de Catalunya, benpensant, pudorós i discret.

A França, doncs, Pompeu Gener va fruir d’un crèdit relatiu, atorgat, com sol passar, per la solidaritat d’una capelleta de la qual ell mateix formava part —els hidròpates, així anomenats perquè es reunien en un local en què abans s’havia tractat la hidropatia. Estudiant la cultura literària dels últims decennis del segle XIX francès, hom s’adona que els cenacles literaris hi eren plens de persones estrambòtiques, hereus directes o indirectes dels poetes del coin de table que va pintar Fantin-Latour, amics de la gresca, la disbauxa culta, Rabelais, l’opi, la promiscuïtat i aquelles diverses formes de satanisme que van portar Collin de Plancy a escriure el seu Dictionnaire infernal tan aviat com el 1825.

No cal —Espadaler, home culte, hi arrufa el nas— pensar que tant el llibre diabòlic de Gener com el seu meritori Literaturas malsanas. Ensayos de patología literaria contemporánea (1894) —un bon llibre per entendre la producció literària del fi de segle francès— ho devien tot a l’obra de Max Nordau, Dégenerescence, que no es va traduir al francès fins l’any 1894: massa tard perquè pogués inspirar aquella bohèmia estripada a què va pertànyer Peius, molt acompanyat a París —a Barcelona quasi gens. No s’ha d’oblidar que aquells anys van conèixer llibres encara més eloqüents i escandalosos que el de Nordau, de la mateixa corda, com ara La Chanson des gueux, de Jean Richepin (1876), Les Névroses, de Maurice Rollinat (1883), Le Vice suprême, de Joséphin Péladan (1884), Les Déliquescences, d’Adoré Floupette (1885), i el més tardà, però navegant en la mateixa barca, Le Jardin des supplices, d’Octave Mirbeau (1899). París va ser uns quants decennis ple d’ocultisme, tradició hermètica, satanisme, luxúria, màgia, alcohol i espiritisme.

Voltat d’aquest personal, no resulta estrany que Pompeu Gener escrivís els llibres que va escriure, ni que es preocupés gaire pel rigor científic de la seva obra, encara que ell es ­feia dir “positivista”. Per això va fer una conferència sobre Èdip rei, al Teatre Íntim d’Adrià Gual, inventant-se tragèdies que Sòfocles no va escriure mai. (De fet, n’hi ha tantes de perdudes, que algú podria inventar-ne més d’una, com va fer Macpherson amb el famós Ossian romàntic.) Rubió i Lluch hi era, i va sortir-ne esborronat. Potser havia estat una provocació de Peius, que és una de les armes dels decadentistes finiseculars, després brandada per dadaistes i surrealistes.

Si hi ha un contrapunt a aquesta part de l’obra de Peius, aquest s’ha de trobar en el llibre que hem esmentat a l’inici, és a dir, en els monòlegs humorístics i els monòlegs extravagants que conté l’edició d’Espadaler, òptima en tots els sentits. Ni això va tenir gaire èxit al seu temps, i al final Peius no va trobar confort ni tan sols a la ciutat de París: “Jo a París? Què hi he d’anar-hi, / ni d’escriure un llibre sol! / Si sols soc un visionari, / un xiflat, un temerari, / fill d’un trist apotecari / del carrer de Petritxol.” (Coses d’en Peius. Obra pòstuma.)

Els excèntrics i els éssers singulars van tenir el seu temps a Catalunya, i al capdavall aquest humor estripat va anar a menys i es va dissoldre —Dalí en va ser hereu; Capri encara va fer i enregistrar monòlegs. I, després de les últimes rareses dels modernistes, el Noucents va tornar a solc, aproximadament, el nostre geni peculiar. Seny i rauxa, alternats cada tant a casa nostra.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_