‘Monòlegs humorístics i extravagants’, de Pompeu Gener: Bohèmia francesa i humor “fumista”

D’humor, n’hi ha de moltes menes. Sarcàstic, irònic, absurd, cínic, escatològic, negre... És difícil, diu Albert Rossich, trobar humor en estat pur. Solem utilitzar-lo com a mecanisme compensatori al servei d’una acció més important: ridiculitzar una persona, un costum o una institució, donar una lliçó o crear un joc lingüístic poca-solta i divertit. L’humor no és mai innocent i compleix una funció social i cultural inestimable. Ens permet crear vincles, alleugerir tensions i mostrar una agudesa (verbal o imaginativa) que ens distingeix dels altres, ens singularitza.

Una de les èpoques més humorístiques de la literatura catalana contemporània és, sens dubte, el tombant del XIX al XX. Qui no recorda les facècies de Santiago Rusiñol, associades a la seva imatge d’artista? I què podem dir del jove Josep Carner, que tenia la gràcia de posar en evidència qualsevol interlocutor? La bohèmia modernista creà tipus jocosos, d’una popularitat àmplia i regalada, d’entre els quals destaca Pompeu Gener, el Pèius d’Els cent consells del Consell de Cent (1891). Un llibre que inclou heptasíl·labs com “Mai farà discursos bons / qui s’atipi de cigrons”. O el celebèrrim “No tothom que porta ulleres / ha nascut a Llavaneres”.

La trajectòria de Pompeu Gener, tensada entre la bohèmia i el dandisme, és fruit de l’atmosfera cultural de finals del XIX. Interessat, des de ben petit, per les cièn­cies experimentals, Gener estudià farmàcia i feu diverses estades a París, que li van permetre entrar en contacte amb el positivisme, corrent que introduí, amb La mort et le diable (1880), a Espanya. Defensor de Nietzsche, fou un escriptor polèmic, vinculat al republicanisme federalista, que es convertí en víctima d’una “excesiva personalidad” (segons diu a les memòries Mis antepasados y yo). Els seus assajos filosòfics, promoguts aferrissadament per l’autor, s’alternen amb textos de to menor, com els que edita Adesiara al llibre Monòlegs humorístics i extravagants, que connecten amb l’esperit hilarant i tarambana de la cultura popular de fa un segle.

Segons explica Anton M. Espadaler al documentat pròleg del llibre, els monòlegs són influïts per la comicitat irreverent que Gener havia descobert a París, gràcies a les activitats del grup dels “hidròpates”, basades en l’ús d’un humor sense sentit que fou batejat com a “fumista”. D’ideologia diversa (entre ells hi havia Léon Bloy, l’escriptor catòlic antiburgès que escriví l’Exégèse des lieux communs, on pretenia retratar tots els imbècils del segle), el llenguatge d’aquests bohemis es caracteritzava per un joc verbal presurrealista, amb el qual pretenien soscavar l’ordre social.

La proverbial simpatia de l’autor es concreta en vuit monòlegs que s’expressen amb el llenguatge de la caricatura, la música bufa i el gènere jocós. A la manera d’Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol, Gener fa servir el monòleg per desenvolupar anècdotes que, com la xerrameca buida del Chat Noir, s’evaporen a l’aire. En aquest sentit, tots tres aposten per un gènere que és modern pel seu caràcter efímer i intranscendent, que és barat i es pot representar a tot arreu, i que dona un protagonisme absolut a l’actor.

A Monòlegs humorístics (1903) i Monòlegs extravagants (1910) Gener planteja situacions absurdes: un borratxo rimant versos sobre la diversitat de gent que pobla el planeta, un jove que ha de convidar a menjar tota la parentela, un barret que filosofa sobre el difícil encaix amb qualsevol cap, un dimoni caigut del cel, un discurs evocador del passat i un somni futurista que anuncia el món espaterrant que hi haurà després de la revolució universal, unit sota la consigna “Visquen els astres i prou desastres!”. Benvinguts a la plagasitat “fumista”!