Nimfa d’aigüera, 400 anys de Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona

El 2 de setembre d’enguany es complien 400 anys de la mort del poeta Francesc Vicent Garcia, potser el millor poeta del barroc català. El barroc català no és el millor període de la nostra literatura i la poesia de Garcia no té el valor de la dels seus coetanis Lope de Vega, Góngora, Quevedo o la del gran Shakespeare. Però potser tampoc cal abandonar-la al fosc epítet de la decadència, com durant massa temps s’ha conegut aquesta etapa.

Aquest any de les celebracions de Garcia, per fortuna, s’han publicat dos llibres que ofereixen un retrat fidel del Rector de Vallfogona. Una biografia d’Enric Querol (Francesc Vicent Garcia, poeta barroc) i una edició molt acurada dels seus sonets i dècimes, a cura d’Albert Rossich, el nostre gran especialista sobre el barroc i sobre Garcia (Francesc Vicent Garcia. Rector de Vallfogona. Poesia completa. Volum I. Sonets i dècimes).

Fou precisament Rossich qui, contra el que es pensava, va descobrir la seva partida de naixement a Saragossa, on va néixer el dia 22 de gener de 1579. A partir d’aquí s’ha pogut corregir la biografia de Garcia que, bàsicament, seguia el que Manuel de Vega havia relatat a la primera edició dels seus poemes, l’any 1703, al llibre La Armonia del Parnàs, publicat per l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona. Fins aquest descobriment es pensava que havia nascut a Tortosa. Perquè era d’una família tortosina, la seva mare va quedar vídua i va tornar a Tortosa, on es va tornar a casar. El poeta va passar la seva infantesa i adolescència a Tortosa, va estudiar a Barcelona, va ser ordenat sacerdot a Vic, va obtenir per concurs la rectoria de Vallfogona de Riucorb i es va doctorar en Teologia als Reials Col·legis de Tortosa l’any abans de morir, cosa que sabem també només recentment.

Potser pel fet que ara tenim constància que va néixer a Saragossa, la seva relació amb Tortosa ha quedat menys de manifest durant l’any del quart centenari de la seva mort. Però la seva biografia acredita aquesta relació, que es va mantenir durant tota la seva vida.

Encara que jo no soc lingüista, posaré només dos exemples que manifesten la presència de la parla del català de Tortosa en la poesia de Garcia. En un dels sonets més procaços, una dimensió del poeta que el feu popularment famós i, de vegades, vilipendiat, que en aquests temps de Me Too potser no és aconsellable transcriure’l complet; el poema que comença així: ‘Ai, cap de déus en vós, nimfa d’aigüera’ en el darrer decasíl·lab del primer quartet diu ‘tocàs vostra faldilla mondonguera?’. O així, ‘mondonguera’, és com ho transcriu Rossich, triant una de les lectures dels manuscrits. Giuseppe Grilli, en la primera publicació moderna dels sonets (1979), havia transcrit ‘mandonguera’, com apareix en altres manuscrits. Potser Rossich fa aquesta tria perquè l’expressió, prové, és clar, de ‘mondongo’. A Tortosa fa pensar en la manera de fer les baldanes, botifarres curtes de sang, greix, arròs i, de vegades, ceba. Nogensmenys, si Rossich hagués preguntat a Tortosa, li haguéssim dit que la lectura millor era ‘mandonguera’ que al català de Tortosa no només evoca el ‘mondongo’ sinó també una manera alegre i frívola de dur la faldilla.

El segon exemple es troba en una de les dècimes d’un poema molt llarg, dedicat a un dels temes crucials del barroc: el desengany del món. El poeta diu ‘amb sa gandalla dorada’, usant l’expressió ‘gandalla’, que Rossich aclareix en nota: ‘lligadura de malla, a vegades de fil d’or, per recollir els cabells’. No sé si Rossich sap que les lligadures de malla, no de fil d’or sinó de llana, que duen encara avui les pubilles de les festes a Tortosa, abillades amb el vestit típic i tradicional, s’anomenen ‘gandaies’.

Potser ens caldria un estudi sobre el català del rector de Vallfogona, crec que descobriríem que és el català que es parla a la zona del dialecte tortosí.

La biografia del Dr. Garcia de la publicació de l’Acadèmia dels desconfiats acabava amb un viatge del poeta a Madrid. Un viatge que darrerament s’havia considerat mític, encara que ara s’han trobat evidències que acrediten que el viatge va tenir lloc. El que segurament no és veritat és l’anècdota de la seva trobada amb Lope de Vega, que veient un nen dormint al sol, recolzant el cap en una pedra va dir: ‘O el muchacho es de bronce, o la piedra es de lana. I respongué Garcia: ‘¿Qué más bronce que no tener años once? ¿Y qué más lana que no pensar que hay mañana?’. I llavors els dos poetes es van reconèixer mútuament amb gran alegria. Se non è vero, ben trovato.

Acabem aquesta evocació del poeta amb un sonet, d’un altre tema típic del barroc: una dama pentinant-se. Aquests versos no tenen res a envejar a alguns de similars de Góngora o, àdhuc, de Shakespeare:

Ab una pinta de marfil polia

los cabells de finíssima atzabeja,

a qui los d’or més fi tenen enveja,

en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells, la pura neu se descobria

del coll, que ab son contrari més campeja,

i, com la mà com lo marfil blanqueja,

pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

lo dolç combat que ab extremada gràcia

aquestos dos contraris mantenien

que el cor enamorat se m’alterava,

i, temerós d’alguna gran desgràcia,

de prendre’ls treves ganes me venien.

J.J. Moreso, catedràtic de Filosofia del Dret, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona