110 euros bruts

Quedaven pocs dies pel dinar de Nadal quan un company de feina deia que el celebraria al menjador de casa seva, i que serien uns trenta. Sí que deus pagar lloguer, amb una casa tan gran, vaig deixar anar, presa d’un impuls des­ubicat. La resposta, però, no va venir en forma de xifres sinó de paternalisme. Ets tan millenial, em va dir, sentenciant. Amb tanta crisi, veieu la pasta per totes bandes.

Si s’ha normalitzat la indiscreció a l’hora de preguntar pel sou no és per deixadesa dels nostres progenitors, dedicats en cos i ànima que la política i els diners no es colessin en les interaccions. La seva insistència en l’autocensura tenia sentit en una època en què regnava la falsa modèstia, perquè, a la fi, qui vivia còmodament era perquè s’ho havia muntat bé, no com els funcionaris, masoques que havien triat el camí feixuc podent haver sigut paletes amb les butxaques plenes. En canvi, ara que vivim en uns temps en què és més fàcil conèixer un siamès que un jove de quaranta amb una nòmina que passi dels mil cinc-cents, parlar de xifres obertament és lògic i necessari. Sense tabús ni por de blasfemar: gràcies a confessar-nos la misèria que cobrem, ens atrevim a reivindicar deu euros més anuals o descobrim que ens pertocaven uns dies de vacances que ja no podem recuperar.

L’altra cara de la moneda, no tan eficaç, és la dessensibilització amb què ens relacionem davant de l’obscenitat del capital. L’absurditat monetària és alhora tan exagerada i tan inaccessible, que quan ens passen per la cara la riquesa —el 99%, injusta i immerescuda— responem amb una distància a anys llum de tota protesta sindical. Si veiem un home amb gavardina obrir un maletí ple de bitllets, no anem a buscar gasolina i foc, sinó que ens quedem contemplant-los bocabadats, preguntant-nos si són de veritat i els podem tocar. Una fredor —o un mecanisme de supervivència, si no ens en volem responsabilitzar— que explica l’èxit de retrats audiovisuals tan desesperançadors per a la majoria social com Succession, Exit i Saltburn: són els que sopen precuinats i no pas llenguado perquè ai, és massa car, qui s’empassa vint i tants capítols de multimilionaris mafiosos que només pensen a invertir en accions, tirar-se escorts i passar la ressaca al jet privat.

En el formidable assaig No siguis tu mateix (Destino, 2022), el filòsof Eudald Espluga reflexiona sobre el terme generacional i apunta que es defineix per un dispositiu social i polític complex, i no pas per nocions tan essencialment estancades com el biologisme o la irrefutabilitat del destí històric. Jo afegiria que ens travessa la pèrdua del sentiment de pertinença en general i, en conseqüència, vaguem com àtoms desclassats. En assumir que tenir calés és una condició que queda fora del nostre abast, el cinisme que carrega la pela no ens regira l’estómac ni ens exigeix reivindicar cap mena de criteri moral. Però si em permeto assenyalar aquesta normalització supèrflua en la resta, de la qual un sempre acaba formant part, no em queda més remei que apel·lar a la pròpia coherència; així que faig constar aquí, per escrit, que per aquesta columna cobraré 110 euros. Bruts, per descomptat: perquè així és el diner i així sempre serà.