La grata materialitat de les coses en un debut prometedor de Jordi Font

La tardor està a punt de començar i el poble de pagès del protagonista i narrador de L’estiu del gaig blau, primera novel·la de Jordi Font (Sant Andreu Salou, 1980), celebra la festa major, “un bon moment per fer rendir aquella innegociable sensació d’invencibilitat que dona l’adolescència”. Una vegada acabat el concert, ell i la Clara, una amiga seva, van amb moto fins a la barraca de la Feixa Ampla, el lloc on vegeten durant les hores mortes de les tardes estivals i, encara que no ho sàpiguen, el que veritablement desitgen és no fer res. La nit és serena i l’aire és fresc, fumen un porro, i al seu voltant “tot prenia sentit i forma. Tot encaixava d’una manera absolutament precisa i necessària. Tot hi era de fons i a la vora (...) Érem pinyol i clova d’un univers que ens pertanyia i ens acollia. Érem la fusta vella del perer i érem la fusta morta del banc on sèiem. Érem el ric-ric dels grills, érem el hhhh de la nit i érem el trrrr monòton d’un enganyapastors que ressonava com l’eco llunyà d’una metralladora”. S’abracen i enceten una breu escaramussa se­xual, però “ens vam anar frenant, com dues vilordes de palla assolant-se un cop passat el bufarut vent que les ha enlairades”, segurament perquè la Clara no pot deixar de donar voltes al que a la fi es decideix preguntar, si és cert que se’n va un any a Londres a estudiar i si té pensat tornar. L’endemà a la nit el protagonista pren la decisió definitiva d’anar-se’n, sobretot per fugir del caràcter exacerbat del seu pare, però abans, havent esmorzat, surt a fora de casa i s’adona que “els lledoners, l’hort, el galliner, tot acomplia una funció específica, tot hi era perquè hi havia de ser o perquè sempre hi havia sigut”. “Casa sempre serà casa”, en efecte.

L’ànima de les coses comunes sempre sembla radiant, com una fervorosa exaltació de tot el que

és viu

A L’estiu del gaig blau el pes argumental recau en dues línies de peripècies que s’inscriuen dins de la convencionalitat: d’una banda, es narra com aquest viatge es converteix en una altra aventura perquè el protagonista s’estableix a Londres i hi forma una família; d’una altra, es narra com la mort de la mare el força a tornar al poble, i aquest retorn és també l’estímul per recuperar episodis de la infància i la joventut, històries d’amor no consolidades i alguns enigmes difícils de respondre. Però el que el lector sobretot aprecia a L’estiu del gaig blau és que s’hi narri especialment una altra cosa molt més sòbria i melancòlica, aquella mena de dolor modest i fràgil, d’una poesia senzilla i gairebé silenciosa, i capaç de commoure amb la seva pie­tat humil, que s’escampa en les dues citacions esmentades més amunt. Arreu de L’estiu del gaig blau, l’ànima de les coses més comunes sempre sembla radiant, com una contínua i fervorosa exaltació per tot el que és viu –encara que s’amagui, sigui petit i dugui una existència esquiva—, com si el paisatge més elemental fos capaç d’estremir, o com si pàgina rere pàgina Jordi Font ho transformés tot en la bellesa eterna de la lectura gràcies a l’alta temperatura d’una prosa plena de matisos aguts en què la flora i la fauna de la seva terra, o l’atmosfera de la vida rural, adquireixen la textura d’una grata materia­litat. Potser hi haurà qui consideri L’estiu del gaig blau com una elegia cap a la identitat que es perd una vegada es canvia d’hàbits i de manera d’estar en el món; potser hi haurà qui pensi que Jordi Font escriu sobre el caràcter i les condicions de la vida a pagès al segle XXI, sempre dura i cruel si la mirada prové d’algú de ciutat; és probable, però, que hi hagi bastants lectors que prefereixin llegir els moviments, les pauses, els èxtasis i les metamorfosis d’aquesta novel·la com la crònica ben documentada de les vicissituds, ben normals i corrents, sense esplendor, d’un personatge que viu la seva quotidianitat amb poques distorsions i sense l’arravatament de la grandiloqüència.

L’estiu del gaig blau és un debut ple de promeses de futur, una novel·la on la consistència de la prosa i la intel·ligència narrativa de Jordi Font aconsegueixen que es llegeixi d’una tirada, sense sobresalts espectaculars, però amb una gràcia compositiva que en tot moment fa que hi bategui l’al·licient de pensar que, en el pròxim revolt del text, s’hi amaga una sorpresa reveladora que ho pot fer capgirar tot. I mentre ho espera, amb raó o sense raó, el lector se sent feliçment satisfet.

L’estiu del gaig blau 

Jordi Font 
Angle Editorial
200 pàgines. 18,50 euros